Després de codirigir amb Sean Baker Take out (2004), que narra l’experiència d’un immigrant xinès a Nova York, Shih – Ching Tsou ha tingut una participació fonamental (sobretot com a guionista i productora) en tot els films posteriors del cineasta independent nord – americà amb l’excepció de l’oscaritzat Anora (2024). No hi va col·laborar en aquest cas perquè estava immersa en la gestació del seu debut com a directora en solitari: La chica zurda , una pel·lícula rodada a Taipei, la seva ciutat natal, que pot convidar a pensar que seria la que hauria realitzat Baker (que, en un intercanvi de papers, n’és el coguionista i productor) a Taiwan. O potser allò que passa és que Shih – Ching Tsou té un pes determinant en la filmografia signada per Baker tan habitada per personatges amb dificultats per sobreviure a través dels quals, entre la cruesa i la tendresa, es vol mostrar una cara precària dels EUA aliena a l’èxit.

La chica zurda (traducció literal del títol original en xinès i de l’internacional en anglès: Left handed girl) fa referència a una nena a qui el seu avi matern diu que no faci servir la mà esquerra perquè és la del diable: una prohibició que la mena a fer dolenteries, cosa que procura moments divertits, i a un sentiment de culpa.

El títol, però, també podria aplicar – se a una jove que, treballant per a la supervivència familiar en una botiga en què les venedores han d’exhibir – se com a reclam, sembla enrabiada amb el món i amb un peu fora del camí normatiu. L’una i l’altra són presentades com les filles d’una dona que intenta tirar endavant un restaurant en un mercat nocturn. Com és habitual en el tàndem format per Shih – Ching Tsou i Baker, els personatges, tractats amb empatia i sense moralisme, acumulen infortunis, potser massa, mentre es tendeix a la cridòria. Aquesta família, en la seva extensió, té les seves mentides i un secret que, tot i algun indici, finalment és revelat (amb un efecte sobtadament alliberador) com si un conillet fos tret de la màniga.