#span style=“text – transform:uppercase”/span#n milió dels habitants dels pobles i ciutats de Catalunya són de procedència estrangera. Constitueixen el 13,7% dels 7.218.296 residents en territori català, segons dades de juliol de 2006. Aquesta és una magnitud que ha crescut d’un 82,2% en els últims quatre anys, des que es van celebrar les últimes eleccions municipals, fruit de les arribades constants, però també de la consolidació del procés de regulació. És lògic, doncs, que els programes de totes les formacions polítiques per als comicis locals del 27 de maig dediquin una bona part de les seves propostes al tractament de la immigració, des de mesures per afavorir una adequada cohesió social i integració fins als que reclamen actituds més dràstiques contra la immigració no regulada i com a resposta a conductes il·legals.

En els últims quatre anys s’han produït un gran procés de regularització d’immigrants, fruit de la reforma del reglament de la llei d’estrangeria que va entrar en vigor el febrer de 2005. També s’han accentuat els processos de reagrupament familiar, d’una banda, i l’ampliació de les fronteres de la UE. Això ha permès, per exemple, que des de l’1 de gener de 2007 els milers de ciutadans romanesos i búlgars que havien arribat a Catalunya com a extracomunitaris siguin ara ciutadans de la UE. Tots els ciutadans comunitaris i els noruecs residents a Catalunya podrien votar en aquestes eleccions si s’haguessin inscrit en el cens electoral per a estrangers.

L’increment de la població ha incidit amb una forta pressió sobre els serveis públics bàsics. Les diverses administracions han pres consciència de la necessitat de donar una resposta a la nova configuració de la població per fer possible la cohesió social. D’una banda la Generalitat, que té la titularitat de serveis bàsics com l’educació i la salut. Altres recauen directament sobre les espatlles de l’administració local, com els serveis socials. Els ajuntaments també han hagut d’afrontar nous reptes, com l’empadronament, la convivència, l’acolliment lingüístic i cultural, els espais de culte religiós i, fins i tot, tornar a posar damunt la taula la regulació dels horaris comercials. La immigració també ha propiciat reaccions hostils, com l’aparició de plataformes xenòfobes, que han aconseguit una minsa implantació.

Les dades del padró diuen que fa deu anys a Catalunya hi havia 97.789 estrangers registrats, un deu per cent de la població estrangera que hi viu actualment. Els ciutadans de la UE dels Quinze, amb 27.429 habitants registrats (28,05% del total d’estrangers a Catalunya) tenien una presència qualitativa molt important, sovint associada a la qualitat de vida del país i a opcions de treball concretes, encara que ja s’havia desencadenat el procés migratori des d’Àfrica. La població procedent del Marroc (30.110 persones) ja representava aleshores la primera comunitat estrangera de Catalunya. Avui són encara més i amb diferència el col·lectiu més nombrós (un 20% del total d’estrangers), superats només per la suma dels ciutadans de la UE ampliada a 27 Estats des del 2007.

Aquesta mateixa imatge es dóna a les demarcacions territorials i especialment a les comarques, tot i que amb singularitats. L’Alt i el Baix Empordà (23,2% i 19%), juntament amb la Segarra (20,22%), són les comarques que tenen un pes relatiu més important de població estrangera. Pel contrari, el Ripollès (6,81%) i el Berguedà (7,81%) presenten el nivell més baix registrat. La comunitat marroquina és la més important en 27 comarques, però també es poden apreciar assentaments d’indis al Gironès o de britànics a la Ribera d’Ebre.

Una altra dada rellevant és l’edat dels col·lectius. Entre els marroquins, un 55,25% de la població té menys de 30 anys d’edat i el 88,5% menys de 45 anys. En canvi, entre els llatinoamericans les dones són majoria. En la colònia de la UE cal distingir la nombrosa representació romanesa, un 76 per cent de la qual està compresa entre els 15 i els 45 anys. Són algunes de les peculiaritats dels habitants de Catalunya originaris de 180 àmbits estatals d’arreu del món.