Des del seu despatx a l’última planta de l’edifici del Consell Econòmic i Social (CES), seu del desaparegut diari Pueblo, Marcos Peña analitza la responsabilitat que va assumir el setembre passat.
Havent passat pel ministeri de Treball, com assumeix ara opinar i que el que diu no sigui vinculant?
Divinament! No som un organisme que mani, l’únic mandat és el de convèncer i tenir una opinió formada que s’aparti de la garrotada política.
¿En quin percentatge acaba fent – li cas el govern de Rodríguez Zapatero?
És difícil de saber… El CES emet un informe sobre els projectes que afecten els interessos que representem i és una opinió que sovint compta, i molt. L’últim cas és la paritat als consells d’administració de les empreses, en què el CES va opinar diferent del projecte de llei i se li ha fet cas. Però la nostra missió no és portar – li la contrària al govern.
A la CEOE, però, no li ha agradat gens que la llei d’igualtat obligui a tenir el mateix nombre d’homes i de dones als consells d’administració.
No és que s’oposin a la igualtat, els problemes vénen per la seva aplicació. I encara que no els agradi, són una organització representada majoritàriament per homes, i modificar aquesta estructura no és senzill. Però no hi ha una oposició troglodita.
Ha d’estar vacunat contra la frustració, per quan no els fan cas? Per exemple, amb les deduccions per lloguer de vivenda que el CES recomanava i que Solbes ha rebutjat al nou IRPF.
Estaria frustrat si tingués expectativa de governar, però al CES no li han de fer cas, sinó només escoltar – lo. I les deduccions per lloguer són una peça d’un puzle, que té peces que encaixen i peces que no, i el responsable de confeccionar el puzle és Solbes. Ningú es frustra ni s’irrita per això.
El nou governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, s’ha queixat que la reforma laboral no sigui més profunda. Ho comparteix?
Com que una reforma laboral és per naturalesa insuficient, sempre hi ha un grup de gent que demana aprofundir – hi, però mai no sabem què volen dir, és poesia. És una reforma pactada per sindicats i patronal, així que no sé si és suficient o no, però difícilment pot ser millor. I des del juliol creix la contractació indefinida. El benestar el creen els agents socials, i no opinadors experts. I el que hauria de fer Ordóñez és aplaudir i no dir al cap de dos mesos que això és poc. És com si em toquen dos milions d’euros a la loteria, és clar que és insuficient i que en preferiria 10! Més deu saber José María Cuevas [president de CEOE] què necessiten les empreses que no pas el president del Banc d’Espanya.
És el remei contra l’alta temporalitat?
És que Espanya és un país singular, amb una estacionalitat superior a la resta a causa del turisme – i l’hostaleria – i la construcció. I també a l’administració pública. Tot això fa que la temporalitat estigui per sobre del 30% i ho hem d’anar corregint. Però compte amb estadístiques que comparin índexs, perquè hi pot haver un país amb una temporalitat molt baixa però on es pugui acomiadar el treballador durant els dos primers anys. Clar que és un treballador fix i a les estadístiques hi figura com a tal, però la realitat és que els dos primers anys pot anar al carrer en qualsevol moment sense cap motiu, per dir un cas real.
¿Entén que el mercat laboral a Espanya no pot absorbir més immigrants?
Al revés! El normal és que el mercat creixi, i de treball n’hi ha. El que hem de ser és més rics per poder pagar pensions, dependència… Per mantenir els estàndards actuals, d’aquí a 30 anys caldran sis milions més d’immigrants a Espanya i 48 a la UE – 15.
Sovint sembla que no hi hagi un equilibri entre els que diuen que no hi caben més immigrants i els que diuen que sense ells no tindríem pensions.
Totes dues coses són falses. I qui diu que sense ells no hi hauria pensions sembla que vulgui dir que ells vénen, paguen, marxen i aquí ens quedem amb el que han pagat. I s’oblida que els immigrants generen contraprestacions com el dret a pensió, que lògicament no l’exerciran ara, sinó d’aquí a 30 anys, però hi seguirà havent pensions i el sistema serà viable.
I la llei de dependència també?
A més de ser una obligació ètica, tot i ser costosa generarà molts llocs de treball en l’atenció als dependents, i la societat s’enriquirà per aquí.