Els cinc eritreus que Andorra va acollir aquest estiu, després que un pesquer valencià els rescatés en alta mar de la pastera en què viatjaven al costat de 51 persones més, entren en una nova etapa de la seva odissea per Occident.

El termini de 90 dies que el govern els havia atorgat amb permís de turistes va expirar divendres passat i s’ha regularitzat la seva situació de forma excepcional perquè puguin seguir al Principat, treballant en el sector de l’hosteleria. “A ells els és igual, el que volen és feina i un país en pau”, explica Víctor Filloy, coordinador de Cooperació al Desenvolupament del govern andorrà, una de les persones que ha fet el seguiment de l’estada dels cinc homes durant l’estiu passat.

Fa algunes setmanes el govern andorrà, a qui alguns col·lectius acusen de buscar en aquesta operació maquillar els aspectes més durs i controvertits de la política immigratòria – s’han negat permisos a malalts de la sida – , va obrir una quota especial per a immigrants extracomunitaris en el sector de l’agricultura per mirar de col·locar els eritreus, entre els quals hi ha un psicòleg, un estudiant de secundària, un xofer, un soldat i un pagès.

Les ofertes de treball que van sorgir no van prosperar i, finalment, s’incorporaran a l’Hotel Roc Blanc d’Escaldes, on treballaran a la cuina i a la bugaderia. De fet, els cinc homes han estat allotjats tot el temps en aquest hotel, en habitacions que l’establiment destina al seu personal.

“Els cinc homes passen a formar part totalment integrada del sistema laboral del país i l’administració ja no en farà cap seguiment específic”, manifesta Filloy. No obstant això, el coordinador reitera que “si tenen algun tipus de problema poden acudir, a partir d’ara, als centres d’assistència social”. La seva presència al país ja no és excepcional.

“Feina i un país en pau” és el desig principal dels cinc homes. Hagos, Daniel, Aman, Tesfay i Habtom, d’entre 17 i 38 anys, van arribar a Andorra sense saber que existia un esquitx de territori independent entre França i Espanya, ni tan sols que la llengua que s’hi parla és el català. Només un dels cinc es defensa, més o menys, en anglès, mentre que la resta parla només les llengües oficials d’Eritrea, el tigrinya i l’àrab, pròpies dels gairebé quatre milions d’habitants del país del nord – est d’Àfrica.

Amb la voluntat de facilitar – los la integració al país, el govern els va inscriure a les classes de català del Servei de Política Lingüística, on han seguit un curs per adquirir rudiments de la llengua. Marta Pujol, una de les professores, explica que han assolit un coneixement “bàsic” que els permetrà, almenys, mantenir una conversa informal.

“Després d’aquestes classes han pogut adquirir molt vocabulari domèstic perquè han après noms de peces de roba, de menjar, els components de la família, els tipus de casa i mobiliari”, assegura Pujol. Una de les dificultats més grans, però, ha estat fer – los entendre l’estructura del català, que difereix bastant de la del tigrinya però, al cap i a la fi, “ha estat un aprenentatge senzill perquè hem fet servir sobretot imatges, moltes coses ja les entenen i es pot mantenir una conversa amb ells fent servir paraules clau”, diu Pujol.

A partir d’ara, amb la nova situació laboral dels cinc homes, l’aprenentatge del català dependrà de la disponibilitat horària que els permeti la feina a l’hotel, però Pujol confia que segueixin practicant la llengua en un centre d’autoaprenenatge. A més a més, al desembre se’ls inclourà en el programa d’intercanvi lingüístic Voluntaris per la Llengua, que el govern andorrà organitza amb el Centre de la Cultura Catalana.

Elisenda Berloso, cap de l’àrea de voluntaris de la Creu Roja andorrana, considera, per la seva banda, que els cinc immigrants no tindran cap mena de problema d’integració al país perquè “són gent molt oberta, dialogant i comunicativa”. Ara bé, necessiten que “la societat que els acull demostri interès per ells”, afegeix.

Berloso explica que fins ara els immigrants eritreus han gaudit d’una situació de privilegi que no es podrà perllongar, i han seguit un procés de regularització excepcional pel que fa a les polítiques d’Andorra, tenint en compte que són ciutadans extracomunitaris. Tot i els privilegis, els voluntaris de la Creu Roja que els han atès els han conscienciat amb la idea que “Andorra és treball” i que, per tant, la “vida no és gens fàcil”. Lliçó que, de ben segur, ja fa temps que tenen apresa.