La qüestió de la immigració, a Catalunya i a la resta de la Unió Europea, no és fàcil. No ho és gens la seva realitat i tampoc el debat que suscita. La societat viu aquest fenomen intensament i amb vehemència. Molta gent – massa – en parla amb una autoritat digna dels millors especialistes i amb una sentència en cada frase. Els debats són punyents i sovint les coincidències són perilloses, perquè la demagògia més primària hi aflora descarada. Integrar bé la immigració en qualsevol país manté la cohesió de la societat. Equivocar – se en aquest àmbit pot portar a mig termini al conflicte social i a l’enfrontament ètnic. En el cas català, a més, la supervivència de la llengua i la cultura que defineixen el país, en una situació de competència al mateix territori amb una altra de més poderosa i sense els mecanismes integradors d’un Estat, compliquen molt més la situació. Per tant, no és excessiu demanar als principals responsables públics serenitat i fredor en el debat, i eficàcia i seguretat en la gestió.

Des d’aquesta convicció sensata, cal denunciar la inconsciència de tots els partits a l’hora de debatre les condicions que han de regular el dret a vot dels nous immigrants. Van ser el PSOE i el Partit Popular els qui van obrir el foc a Madrid fa pocs dies, a través, una vegada més, d’una filtració periodística al diari progovernamental. El nou globus sonda va provocar l’efecte que pretenia aconseguir el seu inductor. Un efecte pervers, perquè la polèmica s’ha desbocat amb totes les garanties perquè esdevingui estèril i per crispar una opinió pública molt sensibilitzada. I a més ho ha fet en un moment especialment conflictiu, perquè fa setmanes que les Illes Canàries pateixen una allau incontrolada d’immigrants provinents del Senegal i Mauritània.

El govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha actuat amb una alegria inconscient en aquesta crisi perquè, avisat a temps per les autoritats canàries dels moviments que anunciaven una afluència enorme d’embarcacions il·legals cap a les illes, no va saber reaccionar diplomàticament en el moment en què podria haver – ne reduït l’impacte. Zapatero s’ha despertat tard i ha mogut els seus ministres perquè visitin tots els punts de sortida i les instàncies comunitàries quan la crisi ha esclatat amb tota la virulència.

Per això resulta més inacceptable el debat sobre un aspecte polèmic que demana més reflexió, més consens i menys brega de declaracions entre partits. És lamentable, a més, que a Catalunya alguns sectors hagin aprofitat l’ocasió per recuperar el reduccionisme simplista d’una esquerra hipotèticament preocupada pels drets socials de la nova immigració i una dreta retratada com a xenòfoba i excloent. El problema en aquest país és que el govern no pot prendre decisions determinants en la qüestió, que es reserva l’Estat. De cara a un futur debat parlamentari a Madrid sobre el dret al vot de la immigració els partits catalans farien bé d’evitar la demagògia. En gran part el futur de Catalunya – i del seu idioma i la seva cultura – dependrà de la integració real dels nous immigrants; de la seva actitud respecte a la realitat del país. Només amb aquesta consideració n’hi hauria d’haver prou per exigir responsabilitat en les declaracions.