L’Ocean Viking està retingut al port de Sicília per qüestions tècniques (és a dir, mala fe política) mentre centenars de persones creuen el mar escapant de la violència, la misèria i l’infern dels camps de Líbia. L’objectiu és impedir el seu rescat, i això fa pensar, no només en un sentit humanitari, que hauria de ser el principal, sinó també en un sentit pecuniari que malauradament esdevé ben real. La recent investigació Indústria del control migratori: Qui s’emporta els diners? (Fundación por Causa) revela els recursos que es destinen al creixent negoci de la seguretat i la defensa, i identifica els seus beneficiaris; és la cara de l’Europa fortalesa que no apareix en els mitjans. A l’Estat espanyol, per exemple: de l’anàlisi de 1.700 contractes públics adjudicats en el període 2014 – 2019 per un valor de 660,7 milions d’euros (n’hi ha d’altres sota secret o concedits a través de subvencions) se’n conclou que el 83,5% de l’import es va dedicar al reforçament de fronteres; el 14,8%, a mesures d’expulsió, i l’1,7%, a programes d’acollida. En el rànquing de les empreses que van obtenir la part del lleó hi figura Indra, Abertis, ATOS, Repsol, Ferrovial, El Corte Inglés, Telefónica, Babcok… i són molt remarcables també les informacions sobre el funcionament de les portes giratòries i la capacitat dels lobbys d’influir en les altes esferes comunitàries a favor dels seus interessos ideològics i econòmics. Davant d’aquest immoral lucre i tenint en compte que la immigració irregular és una mínima fracció dels fluxos totals, encara fa més mal que no es deixi salpar un vaixell.