El Parlament Europeu va proclamar divendres que les vides dels negres importen (Black Lives Matter) arran de les protestes antiracistes als Estats Units. Caldria preguntar a la UE si també importen les vides dels refugiats o si queden massa a prop. Aquests dies, mentre els estats intenten posar – se d’acord sobre com repartir – se els nouvinguts i com accelerar les expulsions, són nombrosos els crits d’alerta que Grècia continua tirant pel dret i els torna en calent (la directora de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, per exemple, denuncia que l’Estat espanyol, també). Diversos testimonis gràfics d’ONG que treballen a l’Egeu mostren com guardacostes grecs donen cops de pal als refugiats que esperen ser socorreguts al mar o els fan pujar en bots salvavides però per remolcar – los mar endins cap a aigües turques i deixar – los tirats. S’han donat casos que els emigrants han hagut de remar amb les mans per arribar a la costa turca. Benvingudes que no són noves: al Tarajal la Guàrdia Civil disparava bales de goma i pots de fum contra subsaharians que intentaven arribar a Ceuta nedant. Dissabte era el Dia Internacional de les Persones Refugiades i els que van arribar amb l’Aquarius fa dos anys a València encara estan reclamant al govern espanyol “més progressista de la història” que regularitzi la seva situació. L’Estat té pendent de resoldre més de 140.000 sol·licituds d’asil dels darrers dos anys.

Durant la crisi del coronavirus, més enllà del fet que han continuat morint persones al Mediterrani, els refugiats s’han convertit en un col·lectiu molt vulnerable a la pandèmia. Europa està negociant una nova manera de repartir – se’ls. En diuen repartiment solidari, però sense fer – lo obligatori hi ha països que no l’accepten. L’ambaixador alemany davant la UE, Michael Clauss, deia fa poc que hi ha d’haver “una solidaritat obligatòria”. Tothom sap que quan la solidaritat és obligatòria deixa de dir – se solidaritat. No es pot ser solidari arrossegant els peus. Que no ho revesteixin de valors quan no hi són.