L’institut d’Estudis Catalans i la Universitat Pompeu Fabra s’han disparat un tret al peu incloent, i finalment excloent, la paraula mena entre les deu destinades a convertir – se en el neologisme d’aquest any. Tal com els ha recordat Lafede.cat, que aplega fins a cent disset entitats catalanes que treballen a favor de la solidaritat, premiar una expressió tan desafortunada com aquesta seria contribuir a l’estigmatització d’un col·lectiu, els menors migrants, més necessitat d’oportunitats que no pas de postureig. Fins i tot el Departament de Treball de la Generalitat s’ha sentit incòmode amb un episodi que posa el dit a la llaga de les temptacions racistes, voluntàries o inconscients. Perquè la millor manera d’engreixar la xenofòbia és imprimint etiquetes i assenyalant col·lectius.

La candidatura d’enguany inclou també l’expressió emergència climàtica, igualment carregada de més bones intencions que no pas d’efectivitat. Posats a buscar neologismes quotidians, a la llista proposada se n’hi troben a faltar de més escaients. Per exemple Vox, que per acció o per omissió s’ha colat a totes les converses i a totes les institucions. Sinònim de trifulga, odi, supremacisme, ignorància… i sobretot d’emergència democràtica, és un bon exemple d’un mot altament efectiu, breu i ple de significat. Una altra expressió que desgraciadament s’ha convertit en quotidiana és la que l’Observatori de la Vulnerabilitat de la Creu Roja identifica com a “pobresa intermitent”. Es tracta d’una denominació que defineix un percentatge creixent de la població que després de la crisi va aconseguir sortir del pou i ara hi ha tornat a caure. Gent, fins i tot, que no arriba a final de mes no perquè hagi perdut la feina sinó perquè la nòmina se li esgota abans de pagar el lloguer, la llum i el menjar. Pobresa intermitent i Vox són, al capdavall, dues expressions que contribueixen a definir – ne una altra de ben contemporània: democràcia imperfecta.