Escapant del conflicte a Síria i a l’Afganistan, més d’un milió de persones van creuar cap a Europa el 2015 a la recerca de protecció. Allà es van trobar descoordinació i rebuig institucional, però també el suport de certs sectors de la societat civil. La presència al seu territori d’una crisi humanitària provinent del pròxim orient va posar en evidència els reptes no resolts de cooperació i solidaritat interna entre els socis europeus, que encara arrosseguen quatre anys més tard i que estarà molt present aquesta campanya electoral.

El xoc entre els estats de la Unió Europea per l’acollida dels demandats d’asil, que arribaven principalment a través Turquia, va deixar lamentables escenes de camps de refugiats a Grècia i el centre d’Europa. Això va generar una pressió social que va desencadenar un intent de repartiment impulsat per Brussel·les, però també, en paral·lel, el controvertit acord amb el règim del president Reccep Tayip Erdogan el 2016 per tapar la fuita a la frontera turca.

La secretària general del Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats (ECRE, per les seves sigles en anglès), Catherine Woollard, defensa que les arribades del 2015 van ser “una situació controlable” que va acabar en “una crisi innecessària”, perquè el bloc europeu va aplicar una estratègia “inhumana” basada en “una reacció de pànic”. “La resposta va ser construir una fortalesa a Europa, evitar que la gent travessés les fronteres i la majoria tenien dret a protecció”, critica.

El pacte amb Turquia va convertir Itàlia en la porta d’entrada principal i va posar de manifest un altre drama: l’enfonsament de vaixells amb persones que sortien des de Líbia provinents de l’Àfrica subsahariana. Atesa la dificultat de repetir la recepta turca amb un estat fallit, la Unió Europea va optar per finançar i entrenar els seus guardacostes perquè, almenys, vigilessin més les sortides. L’arribada al poder de l’extrema dreta a Itàlia i Àustria ha significat una retòrica europea més dura, el tancament de ports i l’augment de traves per a les ONG de rescat marítim. El darrer any, l’Estat espanyol ha començat a despuntar com a l’enèsima porta alternativa per entrar a Europa.