Donald Trump ho ha deixat clar aquesta setmana: en matèria migratòria vol anar en una direcció “més dura”. Tot i haver dedicat els primers dos anys i escaig de presidència a radicalitzar la política antiimmigració, sembla que no en té prou i està disposat a exercir encara més pressió contra els immigrants i refugiats.

Trump està intensificant els viatges a la frontera entre els EUA i Mèxic, presumpte focus d’entrada dels principals problemes que té el país: els sensepapers i el narcotràfic. Recentment, ha viatjat dues vegades a la frontera amb Mèxic, una vegada a Califòrnia per visitar les obres del mur i una altra a Texas per conèixer de primera mà les conseqüències que afecten els fanàtics milionaris que volen tancar les portes del país a refugiats i estrangers.

Tot el govern està activat: també ha enviat el vicepresident, Mike Pence, a Arizona, per conèixer de primera mà el treball de la patrulla fronterera i donar – li ànims en la seva tasca d’aturar l’entrada d’elements “perillosos” a territori nord – americà.

La retòrica antiimmigració evidentment no és nova i la reactivació té una clara motivació electoral: quan falta un any i escaig per a les eleccions, Trump, mancat de grans èxits a escala interna dels quals presumir, veu com el discurs acarnissat contra els immigrants és l’únic que pot revifar aquella base que va quedar afònica cridant que volia la construcció del mur i que l’aplaudia –i encara l’aplaudeix– quan va titllar els mexicans de violadors i els immigrants, així en genèric, de criminals.

“Ha deixat clar que serà la seva estratègia en la campanya de reelecció”, deia recentment David Axelrod, exassessor de Barack Obama. Recuperar la retòrica de la por sembla la jugada mestra.

La maquinària Trump està treballant a ple rendiment per radicalitzar el missatge i l’acció. El primer pas era purgar tots els elements que poguessin aturar l’engranatge: la recent neteja al Departament de Seguretat Nacional ha deixat escapçada l’agència encarregada de les polítiques migratòries i permet a la Casa Blanca, sense gairebé oposició, liderar tot el que faci referència a la lluita contra els sensepapers. Tal com va declarar el mateix president a principis de setmana, l’únic que està al capdavant de la política migratòria és ell. Per si en quedava cap dubte, es va assenyalar el cervell amb el dit índex.

El govern, cada vegada més orfe de veus que s’oposin o que intentin posar fre als desitjos més crus del president, hi està posant tots els esforços possibles.

Els punts clau són fàcils de recordar: el país està “ple”, no hi cap ningú més; tothom a l’administració repeteix que el sistema migratori ha superat “el límit”, i es basen en les dades per demostrar – ho: el mes de març passat van detenir més de 92.000 sensepapers que intentaven creuar la frontera. Les xifres s’aproximen als guarismes de la crisi del 2014, amb els mesos en què s’espera més migració a tocar.

Les accions són múltiples: forçar lentitud en les sol·licituds d’asil; acceleració en la construcció del mur; amenaces de desplegar més soldats a la frontera, on ara per ara ja hi ha més de 6.000 efectius fent tasques logístiques i de dissuasió; construir “campaments” gestionats per l’exèrcit per engabiar sensepapers; enviar immigrants a ciutats que s’autodenominen “santuaris” per provocar que es col·lapsi el seu sistema…

La pressió és també contra els països d’origen dels immigrants: ha tallat tota l’ajuda a la cooperació amb l’Amèrica Central fins que no controlin els fluxos migratoris, i s’ha aprofitat de la inacció de Mèxic per obligar els refugiats a esperar en territori mexicà les resolucions judicials migratòries sense garantia de seguretat, país al qual també ha llançat amenaces de tancar la frontera i afectar tota la cadena de subministrament i economia.

Sembla que Trump no es vulgui posar límits; desencadenat, l’únic fre que hi ha arriba des del sistema judicial, que accepta temporalment les demandes d’estats demòcrates per aturar els desitjos del mandatari.