“La història no ha sigut justa amb Lilly Reich”, va dir ahir Laura Martínez de Guereñu (Guipúscoa, 1973), la guanyadora de la primera edició de la beca que ha impulsat la Fundació Mies van der Rohe per rehabilitar aquesta arquitecta invisibilitzada. La tinenta d’alcalde d’Urbanisme Janet Sanz, presidenta de la institució, especulava, també ahir, amb la possibilitat que en un futur s’hagi d’afegir el seu nom al pavelló alemany de l’Exposició Internacional del 1929, a la falda de la muntanya de Montjuïc. Perquè ella, Lilly Reich, en va ser tan autora com Ludwig Mies van der Rohe. Però és ell l’únic que ha estat glorificat per haver gestat aquesta icona de l’arquitectura moderna, així com un dels seus mobles més famosos: la cadira Barcelona.

En espera que algun dia es rebategi el cèlebre pavelló Mies, la beca Lilly Reich per a la igualtat en l’arquitectura ha nascut amb la missió de rescatar el llegat artístic d’una dona que, a diferència de tantes altres, ni va ser submisa ni es va posar a l’ombra de cap home. Reich (Berlín, 1885 – 1947) figurava com a arquitecta, amb nom i cognom, en el contracte de la construcció de l’edifici. “Van ser després els historiadors els que van privilegiar Mies i no van mencionar – la a ella”, precisa Martínez de Guereñu. Aquest oblit es va començar a cuinar ben poc després del 1929. El 1932, en un exposició que va promoure el Moma de Nova York, Reich ja no constava enlloc com a creadora del pavelló.

Què farà Martínez de Guereñu per restituir – la? Ras i curt, tornar als documents originals, alguns dels quals han anat acumulant pols durant 90 anys. És a dir, que ningú els ha consultat. No tot s’ha conservat, i d’això se’n va lamentar la mateixa Reich quan, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, la seva casa de Berlín va ser bombardejada. En una carta, recentment localitzada, que va enviar a Edward Ludwig, l’estudiant preferit de Mies a la Bauhaus, plorava desconsoladament la pèrdua de “les grans fotografies de Barcelona”. “És evident que les considerava un dels seus objectes de més valor”, explica Martínez de Guereñu.

Aquestes imatges eren del que va ser l’aventura creativa magna de Reich per a l’Exposició del 1929, i que en dimensions (16.000 metres quadrats) va ser molt superior al pavelló: el disseny dels interiors dels palaus noucentistes als quals es van instal·lar les seccions industrials de la mostra internacional. És sobre aquesta colossal obra, que anticipa els models del pavelló, on posarà el focus Martínez de Guereñu en la seva recerca.

Tot va ser desmantellat després del 1929, però els rastres han perdurat en múltiples arxius. El Moma custodia 41 plànols de diferents escales. I en altres institucions de Barcelona, Dessau, Frankfurt i Nova York hi ha muntanyes de material (postals, gravacions, correspondència…) per revisar… i per descobrir. “Trobarem coses desconegudes”, avança la guanyadora de la beca, dotada amb 9.000 euros. Al Moma mateix, hi ha un fons encara pendent d’estudiar que ben segur que oculta tresors. És l’arxiu de papers i dibuixos que Edward Ludwig, l’alumne avantatjat, va protegir dels nazis i de la guerra quan Mies va emigrar als Estats Units. Aquí, intueix Martínez de Guereñu, poden sortir moltes claus de la col·laboració entre els dos arquitectes (que, professió a part, també van compartir una història d’amor amb final infeliç).

La investigació de Martínez Guereñu, arquitecta i historiadora, culminarà en un article científic que es publicarà l’any que ve. Però els cercles acadèmics no seran els únics que es beneficiaran de les seves troballes. També té previst evocar – les al gran públic en una instal·lació al mateix pavelló que s’adiu plenament amb el títol de la proposta que el jurat de la beca (integrat per Inés Sánchez Madariaga, Wolf Tegethoff i Christiane Lange) ha considerat que era el més apropiat: Re – creació: l’obra de Lilly Reich ocupa el pavelló de Barcelona. Així, l’experta reconstruirà tres dels elements arquitectònics que Reich va concebre per als palaus noucentistes: una pantalla de vidre, un marc metàl·lic i una vitrina. Per a aquest tercer, espera que algun museu català l’aculli de manera permanent després de la intervenció temporal al pavelló. “Seria el millor homenatge que podria fer – li la ciutat”, rebla.

La primera edició de la beca Lilly Reich s’ha dedicat “específicament” a salvaguardar – la a ella de les malicioses discriminacions. Però en les pròximes, d’edicions, la defensa de la igualtat en l’arquitectura serà molt més oberta, anuncia la directora de la Fundació Mies, Anna Ramos. L’atenció es posarà en tota mena de figures que han estat menystingudes per motius de gènere, però també de raça, orientació sexual o ideari polític. El cànon de l’arquitectura ja pot començar a tremolar.