No. L’independentisme no ha despertat l’extrema dreta a l’Estat espanyol. Ni tampoc ho ha fet l’enlairament d’una esquerra alternativa al socialisme panxacontent sorgit de la Transició. Ni el racisme és una resposta a la immigració, com el masclisme creixent tampoc prové del feliç auge del feminisme. Si una dona és violada, no és perquè porti una roba concreta, és perquè s’ha topat amb un criminal. La repressió contra un poble o un col·lectiu no brolla d’una reivindicació legítima, neix de l’autoritarisme i de la violència institucional. Ells, els feixistes, ja hi eren abans de tot això, la majoria en un estadi larvat, camuflats entre els anomenats liberals o conservadors, entre la “gent de seny i ordre”. Tant se val si durant anys o dècades han estat fent el papallona entre alguns partits parlamentaris, són igual de presents, ara, però, lliures ja d’eufemismes i de jocs semàntics. L’ínclit José María Aznar ha admès que ell havia deixat un bloc unit que ara s’ha disseminat entre el PP, Cs i Vox. Sort encara que reconeixen que entre les files de la dreta oficial espanyola hi eren els que aquest cap de setmana han demanat a Vistalegre la supressió de les autonomies i l’empresonament dels independentistes, l’expulsió dels immigrants sense papers, la instauració de la cadena perpètua, la derogació de lleis com la de l’avortament i o la de violència de gènere. Ja hi eren, arraulits en els seus privilegis. Ara ensenyen les urpes i van sense antifaç. No s’hi pot dialogar, i molt menys retrocedir, per por que facin.