El cop d’efecte del president Pedro Sánchez d’acollir els refugiats rescatats al mar per l’ Aquarius ha tingut una repercussió positiva per al nou govern del PSOE i per a la política d’immigració a Europa. Molts dirigents s’han volgut apuntar al gest de Sánchez que ha desencadenat un degoteig d’ofe­riments per rebre aquests immigrants. Però alhora, hi ha veus que treballen des de l’interior del ­fenomen migratori que observen amb preocupació les conseqüències del gir polític a l’hora d’abordar aquest vell i irresolt problema. Temen que es tracti d’un simple postureig i que darrere no hi hagi un pla ben articulat per atendre de debò, a mitjà i llarg termini, les persones que arribaran demanant refugi.

Aquest és el cas de Barcelona on fa temps que es percep de manera molt evident l’efecte crida de les persones més necessitades. La capital catalana dedica milions d’euros anualment a l’atenció social i cada pressupost municipal amplia la dotació de diners públics als nombrosos fronts que té la ciutat en aquesta matèria. Les línies d’ajuts i l’esforç que Barcelona destina a les nombroses emergències socials són tantes que s’ha convertit en una ciutat refugi per a molts col·lectius necessitats perquè el seu potencial econòmic en aquest àmbit supera amb escreix el de qualsevol altre ajuntament. Barcelona és la ciutat de destinació per als que busquen solidaritat social. Això explica que augmentin el nombre de persones sense sostre i els assentaments en barraques, que famílies amb pocs recursos de l’àrea metropolitana decideixin em­padronar – se a Barcelona per accedir als generosos ajuts socials municipals i que s’incrementi l’arri­bada d’immigrants a la ciutat amb el bitllet pagat per part d’entitats socials i oficials d’altres parts del país.

Tot això ha portat els serveis socials a una situació d’estrès perquè no arriben a tot. Veuen que els recursos, tot i que són molt importants, es queden curts i les llistes d’espera per accedir, per exemple, a habitatges socials són inabordables per l’escàs parc de pisos públics i pels alts preus del lloguer.

Si actualment ja no es pot atendre tota la demanda social, com respondran a noves necessitats sense més recursos i, sobretot, sense un pla d’atenció amb responsabilitats més ben repartides? La solidaritat només de boca està molt bé, però perquè sigui eficaç cal arremangar – se i treballar intensament quan ja se n’hagin anat les càmeres de televisió. És inacceptable que es continuï enviant gent a Barcelona amb el bitllet pagat perquè es busquin la vida aquí com puguin. Això és equivalent a treure’s el problema de sobre. No oblidem que els passatgers de l’ Aquarius necessitaran ajuda durant molt de temps, molt més temps del que han passat en alta mar i molt més del que duri el cop d’efecte polític. I en igual situació es troba el miler d’immigrants arribats a Andalusia en pastera des de divendres. Aquesta és la preocupació dels treballadors i voluntaris sobre els quals ara recaurà la factura de l’humanitari gest del Govern espanyol.