Els veïns i comerciants del carrer Trafalgar i les zones adjacents del barri de Sant Pere porten temps protestant per la presència massiva de xinesos. No es pot resoldre tot, tal com ha fet SOS Racisme, dient que el problema és comercial i de competitivitat i que darrere d’arguments de convivència, de suposada defensa del comerç tradicional i de pèrdua d’identitat del barri, s’hi amaga una actitud racista. És possible que algun comerciant no suporti els xinesos en tant que xinesos. Però el que no es pot fer és acusar un barri, treballador des de fa mil anys, de no buscar la competitivitat. Que s’hi instal·li qui vulgui, al barri, però que tothom surti a córrer la cursa en igualtat de condicions.

Hi ha una legislació clara sobre horaris i dies de festa que cal que tothom compleixi. Però sobretot – i això és un dels punts crucials que desequilibren la balança – cal investigar a fons els permisos de treball i les condicions dels treballadors. Cal comprovar que els comerços xinesos no són tapadores legals de negocis bruts. (Se’n recorden, de l’episodi dels assassinats d’Andorra i el posterior suïcidi del xinès assassí, veí del barri?) No hi ha res que ensorri tant els preus i provoqui competència deslleial entre dos comerços dedicats al mateix ram com el fet que un dels dos disposi de quantitats ingents de diners d’origen dubtós per invertir a fons perdut. Cal forçar el compliment de la legislació laboral i que tots els treballadors estiguin en situació legal. És a dir, que un comerç xinès sigui, a tots els efectes administratius i legals, exactament igual que un de català. A partir d’aquí, que comenci la cursa i que guanyi el millor. Llavors, un temps més tard, sí que se’n podrà fer una avaluació i, des de SOS Racisme o des d’on sigui, es podrà afirmar amb coneixement de causa que els comerciants del barri de Sant Pere, del carrer Trafalgar, etc., no són competitius. Però no pas ara. La sensació d’injustícia és l’origen del sentiment xenòfob i racista.

La història ensenya que sempre espanten, els canvis de composició social d’una comunitat. Ha passat cada vegada que s’ha donat. A Barcelona, aquests canvis estan anant molt ràpids i la societat no té temps d’assimilar – los. Per una qüestió de pressió geogràfica impossible de batre o de modificar, els barcelonins saben que, al barri del Raval, són minoria. I que cal conviure. Inconscientment, han acabat acceptant l’existència d’una mena de barri gueto. Però encara no estan prou preparats per assimilar que, en una àrea més noble com és la frontera de l’Eixample i del barri de Sant Pere – una zona, a més, impossible d’acotar i d’amagar – també s’hi hagi de transigir amb el nou cosmopolitisme. El que passa és que la qüestió no té marxa enrere. O sigui que, barcelonins i barcelonines, cal posar – s’hi bé.

Tot es pot assumir, menys la injustícia i la diferència de tracte. I que a més de cornut i de pagar el beure, et tractin de racista.