A la dècada dels 90, un terratrèmol va sacsejar Itàlia. El sistema de partits que havia dominat la vida pública del país des del final de la Segona Guerra Mundial va veure com una força destructora gestada durant dècades dins les pròpies entranyes irrompia amb una fúria desconeguda i n’atacava els fonaments.

Res ni ningú va quedar al seu lloc. El sisme va engolir la Democràcia Cristiana, l’astre al voltant del qual gravitava tota la vida política italiana, el partit que ocupava el poder de forma ininterrompuda durant gairebé mig segle. També el Partit Socialista, una formació que va entrar als governs de coalició a partir dels anys 60 i que va dirigir l’executiu als anys 80, va desaparèixer entre la runa. El terratrèmol va empènyer el feixista Moviment Social Italià (MSI), de l’històric Giorgio Almirante, cap a una evolució democràtica de la mà de Gianfranco Fini.

El Partit Comunista Italià (PCI), gran referent de l’esquerra europea i eterna força opositora de la Itàlia de postguerra, es va desprendre de les velles sigles per adaptar el seu ideari al món que apareixia amb el col·lapse de la Unió Soviètica (1991).

Enmig del magma, emergeix una força nova, la Lliga Nord, que sota la guia del bel·ligerant Umberto Bossi, declara la guerra a la Roma centralista i al Mezzogiorno depauperat i endarrerit.

Neix Força Itàlia, el partit liberal que un ric empresari milanès, Silvio Berlusconi, aixeca sobre les restes de la Democràcia Cristiana i del Partit Socialista.

Mani Pulite (Mans Netes) era el nom d’aquella força imparable que va posar fi a la Primera República italiana: un conjunt d’investigacions judicials que van deixar al descobert tot l’entramat de pràctiques corruptes – suborns d’empresaris a polítics, nepotisme, explotació de l’Estat en benefici dels partits i dels seus dirigents… – que havien impregnat l’activitat política de l’últim mig segle i que la premsa va batejar amb el nom de tangentopoli.

Mans Netes va acabar amb el sentiment d’invulnerabilitat i d’impunitat que s’havia ensenyorit d’una classe dirigent que basava la seva confiança a guanyar eleccions en la por que sentien la majoria d’italians de l’arribada dels comunistes al poder. De fet, no és casual que la gran catarsi judicial i política italiana s’iniciés el 1992, just un any després de la caiguda de l’URSS.

Les eleccions generals de març del 1994 van marcar un punt d’inflexió al reflectir l’animadversió dels votants italians per la vella classe dirigent: el 70% dels diputats i dels senadors que van elegir entraven per primer cop al Parlament. La reforma de la llei electoral va forçar els partits a buscar noves aliances i a sumar forces dins de dos grans conglomerats ideològics, obrint així el camí al bipolarisme. Berlusconi, l’empresari ficat en política, es converteix en primer ministre, però el càrrec li durarà només nou mesos, ja que la Lliga Nord, soci en el govern de coalició, li retira el suport.
 
Arriba l’alternança

L’alternança arriba el 1996 quan les forces progressistes de l’Olivera i el seu líder, Romano Prodi, arriben al poder. Tampoc Prodi podrà completar el seu mandat ja que, com Berlusconi, un dels partits del govern, en aquest cas Refundació Comunista, el deixa caure. Amb Massimo D’Alema i Giuliano Amato, l’Olivera arribarà amb penes i treballs al final de la legislatura fins que el 2001 Berlusconi i la Casa de les Llibertats recuperen el poder i donen vida al govern més durador de la postguerra italiana.

Les eleccions dels pròxims 9 i 10 d’abril reviuen ara el duel entre els dos grans pols – l’Olivera ha canviat el nom pel de la Unió – i els mateixos candidats a premier que fa 10 anys: Berlusconi i Prodi. El Cavaliere afronta la difícil missió de retenir el poder al capdavant de la seva coalició de 10 partits, entre els quals destaca el que ell mateix va crear fa 12 anys amb un nom de ressonàncies futbolístiques, Força Itàlia. El partit, concebut com l’instrument del mànager Berlusconi per dirigir l’empresa Itàlia és la formació dominant del Parlament sortint i el pal de paller de la Casa de les Llibertats, tot i que el desgast al govern li ha fet baixar la intenció de vot.

El segueixen, dins la coalició, la postfeixista Aliança Nacional, que, sota la direcció de Fini, ha guanyat posicions i influència en el centredreta, i la UDC, que recull una part de l’herència que va deixar el big – bang de la Democràcia Cristiana. Completa l’equip la populista i xenòfoba Lliga Nord, que torna a aliar – se amb Berlusconi malgrat les amenaces contínues de provocar una crisi de govern en l’última legislatura. La Lliga surt reforçada de la col·laboració amb el Cavaliere, ja que n’ha obtingut la tan anhelada reforma federalista, que ha de ser sotmesa encara a referèndum.

El desavantatge de cinc punts que els sondejos vaticinen per a la Casa de les Llibertats l’han portat a buscar el suport de l’extrema dreta per arreplegar l’1,2% de vots que se li atribueix.
 
Suport neofeixista

Al febrer, Berlusconi va firmar un acord amb Alternativa Social, una coalició de grups neofeixistes liderada per Alessandra Mussolini – néta del Duce i escindida d’Aliança Nacional el 2004 – per concórrer plegats a les urnes. És, precisament, en el partit de Fini on ha creat més incomoditat la incorporació de la ultradreta al bloc oficialista.

A l’altre extrem, la Unió buscarà recuperar el poder amb una aliança heterogènia de partits, que inclou des de comunistes radicals fins a democristians que havien format part dels governs de la Primera República. L’eix d’aquest front és Demòcrates d’Esquerra (DS), partit hereu del mític PCI, i la Margarida, formació d’inspiració liberal i democristiana liderada per l’exalcalde de Roma Francesco Rutelli. Més a l’esquerra, hi ha Refundació Comunista, formada pels militants del PCI que el 1991 es van negar a entrar al DS i que fan seva ara la causa de l’antiglobalització, i el Partit dels Comunistes Italians que, per raons estratègiques, es va escindir de Refundació el 1998.

A aquestes forces cal sumar – ne mitja dotzena més, entre les quals la Federació dels Verds; la Rosa al Puny, aliança de radicals i socialistes que han convertit la defensa dels drets civils i la laïcitat de l’Estat en el seu principal cavall de batalla; Itàlia dels Valors, de l’exmagistrat anticorrupció Antonio Di Pietro, i Udeur, un partit democristià liderat per Clemente Mastella, antic militant de la Casa de les Llibertats.

Els més crítics subratllen que sota el paraigua de cada coalició s’aixopluga una galàxia de partits com la que va caracteritzar la Primera República, dividits, al seu torn, en múltiples faccions capitanejades pels respectius líders. Les pugnes entre les diverses llistes que conformen la coalició i, fins i tot, a l’interior d’un mateix partit són especialment visibles a la Unió, que abraça un espectre ideològic més plural que la Casa de les Llibertats. La mateixa redacció del programa comú – un totxo de gairebé 300 pàgines – va ser tot un exercici de malabarisme polític per fer coincidir peces difícils d’encaixar.

Una mostra d’aquestes dificultats de la coalició de Prodi la donen els representants més catòlics de la Margarida, partit que amb els Demòcrates d’Esquerra forma la subcoalició de l’Olivera. Aquests líders asseguren que, si la Unió arriba al poder, intervindran perquè no s’apliqui el punt del programa que preveu el reconeixement jurídic de les parelles de fet, una conquesta irrenunciable per a molts altres socis de la coalició.

Un altre exemple de dissonància el va protagonitzar Refundació Comunista quan el febrer passat va fer caure un dels seus caps de llista al Senat per les seves preses de posició dissidents. El professor d’Història i Filosofia Marco Ferrando, membre del corrent trotskista Projecte Comunista, va ser apartat de la llista per unes declaracions antiisraelianes i unes altres en què justificava l’acció de la resistència armada a l’Iraq, que ha costat la vida a una vintena de militars italians.

No obstant, l’expectativa fundada de conquerir el poder després de cinc llargs anys a l’oposició actua com una cola que manté unides totes les forces progressistes.
 
Baralles dins el centredreta

Al centredreta les posicions ideològiques semblen més homogènies. La divisió més remarcable és la que fa referència al model d’Estat, ja que la visió federalista de la Lliga Nord es contraposa a la concepció unitarista que defensen els postfeixistes d’Aliança Nacional.

El taló d’Aquil·les de la Casa de les Llibertats són els personalismes que enfronten els seus dirigents. Preocupat per mantenir el lideratge sobre la coalició i perquè ningú li faci ombra, Berlusconi reforça el seu protagonisme i no estalvia atacs als seus propis companys de files, Fini i Casini, qüestionant la seva capacitat per aportar vots i reduir la distància que els sondejos s’entesten a vaticinar a favor de l’oposició.

Les baralles amb la Lliga i els democristians de la UDC, sobretot quan Marco Follini liderava aquest partit, van portar més d’un cop la coalició a un pas de la ruptura. Ara els nervis tornen a aflorar i Berlusconi manté una autèntica guerra psicològica amb els seus aliats, que amenaça de prolongar – se més enllà de les eleccions. En cas de derrota a les urnes es convertirà en un combat obert pel lideratge del centredreta.

Fins i tot la celebració d’un míting final de campanya unitari ha estat en l’aire fins a l’últim moment. Berlusconi ha decidit organitzar – lo divendres que ve a Nàpols i n’ha informat a posteriori els seus aliats.