8 d’abril, gitanos i Lleida

La Vanguardia, Josep Tort i Bardolet, 26-04-2017

Des del 1971 la comunitat rom d’Europa té reconeguda una bandera, un himne i una data per celebrar el Dia Internacional del Poble Gitano, el 8 d’abril. Arreu s’han celebrat diferents actes de commemoració, celebració i memòria, encara sorprenent, de la convivència secular de paios i gitanos als nostres pobles i ciutats.

Dic sorprenent perquè tenim molt poca consciència de les persecucions genocides, cruels i mal reconegudes que el poble gitano, les ètnies romanís, han sofert a la nostra vella i verda Europa i no només d’antic si no també molt recentment. Però també tenim molt escassos testimonis. I mal assumits de les convivències i interrelacions culturals que compartim.

El 8 d’abril ha estat novament una bona excusa per fer – ne esment i per estimular també articles com aquest. I val a dir que el cas de Lleida és força interessant, amb alguns elements que cal considerar públicament.

Si parlem de la presència dels gitanos al nostre territori convindrem que el document inicial seria el salconduit datat el 1415 i signat per l’infant Alfons, després rei Magnànim, relacionat amb el camí de Sant Jaume, que a Lleida té estació i parada reconeguda, com a mínim, des del segle XII. De ben segur, la capitalitat econòmica, política, comercial, cultural i acadèmica de Lleida al segle XV acolliria el pas i l’estada sovintejada de diferents grups del poble rom.

Més ençà, l’establiment de comunitats potents, relacionades amb el tracte de bestiar i amb el petit comerç ambulant, situa una nombrosa comunitat que es va assimilant a l’autòctona en llengua i en pertinença a l’espai. El bestiar mercadejat a les fires de Salàs, Lleida o Verdú, per exemple, agermana els tractants catalans, gitanos, francesos o aragonesos en un territori agrícola i altament militaritzat – com la mateixa ciutat de Lleida – entre els segles XVII i XX.

Però el cas de Lleida ciutat amb els gitanos és precisament i originalment, un cas d’èxit. Durant les dècades finals del segle XIX i les del segle XX fins a la Guerra Civil, es produeix un intercanvi cultural intens i un mestissatge que converteix el caló lleidatà en argot dels paios i de la pagesia de l’Horta. El vocabulari de l’ambient més genuí de la ciutat és empeltat d’expressions en llengua gitana. I en aquest context, el flamenc arrumbat en català esdevé l’expressió conjunta del jovent tavernari, del carrer, dels menestrals desvagats, dels fills de casa bona. I tot això amb el concurs d’uns grans mestres de la guitarra, gitanos, que en són l’eix vertebrador.

Música de festa i de lleure, que és la manifestació genuïna de Lleida en la pre – guerra, una ciutat enriquida amb les setmanades de les primeres hidroelèctriques, la recuperació progressiva de l’horta, i una puixança urbana molt notable, fresca i bastant republicana.

Després de la guerra, sota la llosa del gris funcionarial en ciutat de càstig i la petja omnipresent de l’exèrcit, s’obren els brots de la festa “tutelada” per la classe dominant on els gitanos són els bufons dels banquets d’uniformats i els artistes llogats per la disbauxa secreta. I la gent, al carrer, exprimeix el seu humor censurat a les renovades lletres del Garrotín i del Sandó.

Als salons, s’hi rep un guitarrista excel·lent, Paquito Abolafio, elegant i guapo com un galan de Hollywood, a més de virtuós instrumentista. El mestre Tonet, veu com el seu mestratge s’extén, malgrat les pegues del franquisme, en una música popular compartida per paios i gitanos que fan del Parrano o del Marquès de Pota el centre de la festa. Deixebles seus, com el Carlos Juste, Beethoven, la Violeta o els Garrotan, portaran aquesta tradició al nou segle XXI.

Tot això, és només, la punta d’un iceberg que representa una sintonia social envejable, una cohesió interètnica poc freqüent i un mercadeig entre gitanos, pagesos i paios de ciutat que s’evidencia al mercadillo dels dijous, dels dissabtes o del diumenge a Torrefarrera… però que ha fet de Lleida una ciutat exemplar en la relació entre paios i gitanos. És la primera de les importants de Catalunya i Espanya on des de fa anys, tres carrers porten el nom dels seus artistes
gitanos, reconeguts per tots com a glòries locals: Paquito Abolafio, el Mestre Tonet i l’Enric Pubill ‘Parrano’.

Fa uns dies, hem tornat a celebrar el 8 d’abril, per saludar i commemorar la història, sovint tant cruel, del poble rom entre nosaltres. Però a Lleida, a més, continuem una envejable i excel·lent relació cultural entre paios i gitanos que constitueix un patrimoni que no volem perdre. I que té una expressió parlada, una rica trajectòria musical, i unes amistats que han superat des de fa anys l’ètnia i els costums socials de cadascú.

Que duri!

Texto en la fuente original
(Puede haber caducado)