Després de dues setmanes ingressat, Théo va poder sortir de l’hospital dijous passat. Hi havia ingressat el 2 de febrer, després que un control antidroga rutinari al carrer acabés sortint – se de mare, i un dels quatre policies que el van agredir li seccionés l’anus amb una porra extensible. Théo és un dels milers de joves de la banlieue deprimida de París, on la integració i la confiança en els poders públics fa temps que van deixar de formar part de l’imaginari col·lectiu. Sí que hi ressonen, en canvi, idees com l’estigmatització o el sentiment d’injustícia.

L’agressió a Théo, natural d’una d’aquestes aglomeracions que encerclen la capital, Aulnay – sous – Bois, va tornar a fer revifar frustracions acumulades durant dècades. El cas que va transcendir ahir, la presumpta violació d’un altre jove, Alexandre, l’octubre del 2015 als afores de París, podria tenir conseqüències similars.

L’exemple més recordat és de l’esclat de les banlieues del 2005. Llavors, dos joves musulmans van morir electrocutats mentre fugien de la policia a Clichy – sous – Bois, població de Seine – Saint – Denis, el mateix departament de l’afer Théo i el més pobre del país. L’episodi va encendre primer els barris que envolten París, i després totes les banlieues de França. Van ser 20 dies que es van saldar amb prop de 2.500 detinguts i més de 8.000 cotxes cremats, i que van escenificar amb cruesa la fractura social que viu el país.

Gairebé 12 anys després, els aldarulls tornen a imposar – se com una resposta inevitable a la situació, en bona mesura provocada per la inacció i la miopia governamental. Des de l’agressió a Théo, cada nit s’han produït enfrontaments entre joves i agents a desenes de localitats de la corona de París. “Podem parlar d’anys perduts des del 2005, però també des de molt abans, des de l’inici de la dècada dels vuitanta. Hi ha hagut millores, però molts aspectes han retrocedit àmpliament”, explica Renaud Epstein, doctor en sociologia i analista de governabilitat urbana.

Supressió nefasta

Un dels elements que han fet retrocedir la convivència a les ciutats, segons Epstein, és la supressió de l’anomenada policia de proximitat, a Catalunya assimilable a la policia municipal, inexistent a França com a cos autònom. L’exprimer ministre Lionel Jospin va impulsar el projecte l’any 1998, amb la intenció de millorar – hi la sensació de seguretat, la prevenció de la delinqüència, l’atenció de les necessitats de la població, i la cooperació amb les institucions locals.

En definitiva, per reparar una confiança que feia temps que s’havia trencat i forjar vincles nous. Cinc anys després, Nicolas Sarkozy, llavors ministre de l’Interior, va cancel·lar el projecte. “D’una policia projectada per mantenir la pau social, es va passar a una autoritat que sovint crea desordre”, lamenta Epstein.

Hi ha més motius que expliquen l’enquistament. Des de l’esclat del 2005, la resposta governamental ha estat principalment de millora urbanística. “Es va apostar per la renovació d’espais públics. Es van invertir molts diners per demolir antigues instal·lacions i fer – ne de noves a molts barris. Però deixant això de banda, no hi ha hagut gran cosa més. De fet, la qüestió escolar, social, de discriminació… aquestes polítiques s’han deixat de banda”, certifica Epstein.

Tot i això, sí que s’ha produït un canvi positiu en les reaccions del govern entre el 2005 i el 2017. Fa dotze anys, l’element que va encendre la metxa a escala estatal van ser les declaracions incendiàries de Sarkozy, que va titllar els manifestants d’escòria, i va defensar que els nois que van morir la policia no els estava perseguint. “Sarkozy va projectar la imatge que l’Estat no se solidaritzava amb la situació d’aquests barris. La sensació d’injustícia es va fer transversal”, detalla Epstein. Un clam que explica en bona mesura la perspectiva radicalment oposada de François Hollande per abordar les tensions: s’ha deixat veure dues vegades a la banlieue des de l’inici del cas, sempre amb missatges conciliadors.