El debat sobre les fronteres europees i el tractament degradant a aquells que han quedat atrapats i empresonats a les fronteres de la Unió Europea continua, i malauradament no s’està veient una solució clara que desbloquegi la situació a curt termini. No defallirem en reclamar un tracte humà per a aquestes persones, que es respecti el dret internacional, i que s’actuï ja per intentar pal·liar les causes dels conflictes que els empenyen a fugir.

Aquests dies tornarem a sentir parlar molt de refugi: la celebració del concert i la manifestació organitzades pels integrants de la plataforma Casa Nostra, Casa Vostra tornarà a posar en primera línia aquest clam: volem acollir. Jo hi estic d’acord. Sí, volem acollir, però em falta el complement: volem acollir més.

La realitat del refugi a casa nostra va molt més enllà dels 17.000 que l’Estat espanyol va comprometre’s a portar en un termini de dos anys el setembre del 2015 i del qual ha complert un vergonyant 6%. És més, és molt més complexa i reflecteix en part els conflictes i el món de violències que ens ha tocat viure. Desenganyem – nos, la majoria de persones refugiades que arriben a Catalunya ho fan en avió o per les fronteres ordinàries, persones que arriben amb els seus propis mitjans i demanen refugi en una comissaria o a la Guàrdia Civil de l’aeroport del Prat. I fugen molt sovint de conflictes que no acaparen ni han acaparat els titulars d’internacional dels mitjans de comunicació: fugen del conflicte d’Ucraïna, de les maras criminals d’El Salvador i d’Hondures o d’un dels múltiples conflictes que assolen el Pakistan. Després dels ucraïnesos, els refugiats més nombrosos a Barcelona són els veneçolans. Els sirians són els sisens en nombre de demandes rebudes.

Durant l’any 2016, 2.300 persones han utilitzat els serveis de refugi de què disposa l’Ajuntament de Barcelona al Saier, un servei que atén immigrants, emigrants i refugiats, fet que significa un augment del 66% respecte a l’any 2015. Així, doncs, i malgrat la sensació generalitzada que la realitat del refugi queda lluny, que encara esperem que arribin els refugiats, el que es constata és que les persones refugiades ja viuen amb nosaltres, viuen als nostres barris i intenten, sovint amb enormes dificultats, normalitzar la seva vida.

El repte ve ara. És l’acollida i l’assoliment de la plena ciutadania d’aquestes persones, són les polítiques d’integració i la demostració que som mereixedors i valedors del clam de la societat i dignes d’aquells que volem acollir, sense oblidar que hi ha altres realitats com la immigració que necessiten la nostra solidaritat i energia.

Volem acollir més.