Els moments més durs per a les persones que pateixen l’exili no volgut, els refugiats, els derrotats, són els de les dates assenyalades del calendari. L’aniversari dels éssers estimats que mai més no es retrobaran, la festa nacional, Nadal, Cap d’Any. Ara que el drama dels refugiats torna a ser un tema d’actualitat, convé recordar que, no fa gaire, els refugiats érem nosaltres. No hi ha cap diferència entre les famílies sirianes que avui començaran el 2017 als camps de Turquia o Grècia i les famílies catalanes que van rebre l’any 1940 a les platges gèlides d’Argelers, confinades en camps de concentració en condicions indignes. Quina vergonya aquesta Europa amnèsica que oblida les contínues onades d’emigració enviades a tots els racons del món, de famílies que fugien de la misèria i de les guerres, i van ser rebudes sense reserves. Tanmateix, fins i tot quan se superen les humiliacions i les privacions, i hom té l’oportunitat de tornar a començar en el país d’acollida, l’enyor i la nostàlgia no abandonaran mai l’ànima de l’exiliat. En el cas de la diàspora catalana, els primers anys els brindis de Cap d’Any sempre incloïen l’invectiva “aquest any, sí!”, que pronosticava la caiguda del dictador i el retorn a la pàtria estimada. Amb el pas del temps, l’optimisme s’anava diluint, i els fills i néts es miraven de cua d’ull els avis que brindaven per rebre un nou any amb una tristor profunda i perenne al fons dels ulls. Fins l’any que ve.