Les llàgrimes li humitegen els ulls, a en Xavier Toral, quan parla dels infants d’Idomeni. El periodista i fotògraf empordanès fa desfilar les fotos a la pantalla del seu telèfon mentre explica, amb un nus a la gola, la seva experiència al camp de refugiats tocant la frontera amb Macedònia. Són fotos on la mainada té un protagonisme evident. “Una de les coses que em van impressionar va ser l’absència gairebé total d’homes de vint – i – cinc a trenta – cinc anys. Moltes dones, mainada, adolescents i gent gran. Els homes que faltaven estaven fent la guerra o havien mort”, explica.

En Xavier va decidir fer el viatge fins a Grècia com a voluntari “per un neguit familiar”: “La meva mare havia estat refugiada dues vegades. Internada, primer, al camp de la platja d’Argelers de la Marenda i, al cap de vuit mesos, amb la meva àvia, es van refugiar a Bèlgica, on les va enxampar l’ocupació alemanya. Sempre he tingut la imatge de la meva mare com a refugiada i del meu pare presoner.” A Figueres, el rector de la parròquia de Sant Pere, mossèn Josep Taberner, presentava la seva ONG Amb les Teves Mans i va dir a en Xavier que podria interessar – li, com a fotògraf, anar a Idomeni. “No va ser com a fotògraf, que em va interessar la proposta del rector. El que em va remoure per dins va ser l’evocació de les pors i els silencis que havia viscut a casa amb el tema dels refugiats”, vol aclarir. Va arribar a la frontera amb Macedònia durant el mes de maig amb un número de telèfon a la butxaca, el de la infermera catalana Gemma Poca, que va ajudar – lo per integrar – se immediatament a les tasques que l’ONG espanyola Bomberos en Acción estava realitzant al camp. “Els dos primers dies vaig fer fotos, però després ho vaig deixar estar. Has de ser molt insensible per robar moments d’intimitat a aquella gent. No vaig fer cap fotografia que no em demanessin ells mateixos. Sense ferir la dignitat de les persones es poden fer també bones fotos.” Hi havia tanta feina que en Xavier es va dedicar “a fer el que fos per a fer – los la vida més fàcil”, explica. Va viure des de dins l’assalt de la policia grega al camp, per desallotjar – lo, i els enfrontaments dels refugiats amb els policies. “Dies abans ja es veia que s’estaven organitzant per resistir, feien munts de pedres per tot el camp per poder utilitzar – les en cas d’atac.” Ara tota aquella gent ha estat reubicada “en camps de concentració tancats, custodiats per forces armades”, segons el figuerenc. “Idomeni era precari, amb moltes mancances, però s’hi respirava llibertat. Els refugiats eren lliures d’anar i venir; ara són presoners.”

Idomeni estava organitzat “per ètnies, cadascuna en un sector”. Amb Bomberos en Acción en Xavier ajudava famílies “a instal·lar – se en un dels barris, o zones, on estiguessin envoltats de la seva pròpia gent, per evitar conflictes. Si una família kurda estava envoltada d’àrabs, l’ajudàvem a reinstal·lar – se en el barri kurd, i a la inversa”. La tasca quotidiana, però, era “el repartiment de llet, productes d’higiene, paquets per a la mainada”.

Des de Figueres, en Xavier es comunica per internet amb alguns refugiats que va conèixer a Idomeni. “Uns estan, ara, en pisos d’acollida i altres, en campaments militaritzats.” El que demanen és “que se’ls tracti amb dignitat, i tornar a casa quan s’acabi la guerra”. “Els que jo he conegut tenien negocis, terres, han deixat enrere una bona vida. Són com la meva mare, han hagut de marxar però volen tornar perquè s’estimen la seva terra, ningú allà m’ha dit que es vol instal·lar definitivament a Alemanya o altres països europeus. Si hi volen anar, provisionalment, és perquè hi tenen algun familiar o conegut.” Alguns, si poguessin triar, “voldrien venir a Espanya, per la manera com els tractem allà els voluntaris d’aquí, molt més acollidors que els alemanys. Calculo que un vuitanta per cent de voluntaris érem catalans, potser per la nostra memòria història. Com a cooperants, érem majoria, segur.”

A Idomeni hi havia també un sector de gent “molt pobra, arraconats contra la tanca de la frontera. Potser s’havien gastat tots els seus recursos pagant la travessia”. En Xavier remarca que eren gent molt digna i amb instrucció que “no t’acceptaven diners, ni un bitllet”. “Ajuda sí, però diners no. En canvi et convidaven a prendre el te amb ells, a la seva tenda. Que els acompanyessis i respectessis, amb això en tenien prou”, diu, emocionat, el fotògraf de Figueres. El va impressionar “la gran feina que ha fet l’infermera de Castellterçol Gemma Poca” que “va recórrer tot Grècia cercant casos mèdics urgents entre els refugiats per trobar – los una solució, fent repatriacions humanitàries. Una gran dona que fa una gran tasca. Entre els Bomberos en Acción, allà a Idomeni, li deien afectuosament Madre Teresa”. Encara que Idomeni ja no existeix, en Xavier vol tornar a Grècia “quan passin les calors”. Ho prepara amb el president de l’ONG Amb les Teves Mans, el rector figuerenc que li va donar l’empenta per fer el primer viatge. Abans, però, presentarà a l’Auditori de Figueres una exposició de les fotos que va fer –amb el vistiplau dels refugiats– i un film amb veu de Gemma Poca en què denuncia l’assalt i desallotjament del camp.