Un grup de voluntaris catalans ha començat aquesta setmana els treballs per habilitar un centre de dia per a refugiats a Vasilika, una petita localitat situada a una trentena de quilòmetres de Tessalònica, al nord de Grècia. Homes i dones de totes les edats van abandonar el seu país fugint de la guerra i van travessar el Mediterrani en embarcacions precàries amb l’esperança de començar una vida millor a Europa. Però el seu viatge a Alemanya o a la Gran Bretanya va quedar aturat a Grècia quan els governs europeus van decidir tancar les fronteres per por de veure’s desbordats per l’arribada massiva de desesperats.

Ara, aquests milers de sirians i iraquians, afganesos i africans estan internats en camps de refugiats escampats per tot Grècia esperant que se’ls concedeixi l’asil en aquest país o que se’ls permeti anar a un altre estat de la Unió Europea. Un d’aquests camps és el de Vasilika, on hi ha uns 1.200 sirians i iraquians, la majoria d’origen kurd. El camp, dirigit pels militars, no reuneix les condicions sanitàries ni higièniques bàsiques per dur una vida decent. És per això que els voluntaris han creat aquest centre, pràcticament annex al camp, que permet als refugiats passar – hi el dia i trobar – hi un espai digne per al lleure, per relacionar – se, per fer activitats creatives, per compartir els àpats, llegir, navegar per interneto estudiar. La idea és treballar braç a braç amb els refugiats a través d’una relació “directa i horitzontal”.

“Muntarem tendes i construccions de fusta lleugera i aprofitarem també obra ja feta, com un magatzem d’uns 200 metres quadrats que ja tenim rehabilitat”, explica un dels voluntaris, Guillem Cabra, periodista i realitzador audiovisual de Sallent (Bages). “Vaig venir per cinc dies a Grècia i ja fa dos mesos que hi sóc”, explica aquest jove de 26 anys implicat en moviments socials i organitzacions juvenils anticapitalistes a Catalunya. El terreny on s’assentarà el centre de Vasilika, diu, l’ha cedit un propietari grec “que té ganes d’ajudar”. Els voluntaris són gent experta, ja que, de fet, reproduiran un centre semblant al que van obrir mesos enrere prop del camp de refugiats d’Idomeni, tristament famós per la massiva concentració de persones en condicions lamentables, que va ser evacuat al juny. Aquell primer centre autogestionat el van construir en l’espai d’una gasolinera, de la qual va prendre el nom: Eko Station. Com l’Eko Station, el centre de Vasilika estarà equipat amb els serveis bàsics d’aigua i electricitat i tindrà tambéuna escola i una ludoteca, una cuina, una haima per a les dones i una altra per prendre el te. També una biblioteca, amb una petita sala d’ordinadors, i una zona de trobada.Els refugiats hi podran passar el dia, però hauran de dormir al camp militar.

“El que volem és mirar de millorar el dia a dia de les persones, tot i que som conscients que la nostra feina no solucionarà el problema.El problema és el conflicte armat i el tancament de fronteres”, explica en Guillem, que vol deixar clar també que la tasca dels voluntaris “no és només assistencial, sinó també de caire polític”, de denúncia de la vulneració dels drets humans que viuen els refugiats i de rebuig al sistema de camps militars gestionats pel govern grec i la Unió Europea.

Juntament amb els catalans, hi ha voluntaris d’altres països d’Europa. “Molts ens vam conèixer a Lesbos, l’illa grega on desembarcaven fins ara la majoria de refugiats, repartint menjar i mantes.” El nou projecte d’Eko es finança amb la solidaritat de la gent, en col·lectes durant xerrades que s’organitzen arreu de Catalunya, i altres donacions. “Catalunya hi ha respost molt bé, s’ha demostrat que somun país solidari”, destaca en Guillem, que explica també que estan en contacte amb les administracions catalanes i que estan madurant plans de futur. Mentrestant, però, la dura realitat de la guerra continua. “Estan arribant més nàufrags i, si les fronteres continuen tancades, el problema es farà crònic. Les condicions de vida dels refugiats es deterioren. N’hi ha que prefereixen tornar a Síria per morir – hi, abans que morir aquí de desesperança.”