La nova presidenta del Parlament
holandès recorda vivament com va ser el primer dia que va trepitjar el país. Va arribar juntament amb la seva mare, el 1975:

“Era al març, al principi de la primavera. En arribar a Rotterdam esperava veure flors per tot arreu, com les que apareixien a les postals que m’enviava el meu pare quan jo encara era a Casablanca. Tulipes per tot arreu. Vermelles, grogues, morades, com si els carrers fossin una catifa marroquina. (…) La realitat era molt més grisa. Era primavera, però no a Rotterdam. (…) On és la gent?, vaig preguntar. ‘A casa. És diumenge i aquí són cristians’”.

Khadija
Arib tenia 15 anys. 40 anys després, la filla d’un gastarbeider, un dels milers de treballadors convidats que van arribar als anys setanta, acaba de ser elegida per a una de les més altes funcions de l’ Estat.

“Representa el súmmum de l’emancipació i la integració. Això és el que els Països Baixos representen, la igualtat d’oportunitats sense distinció d’origen, sexe o orientació sexual”, va celebrar orgullosa la companya de partit, la diputada laborista Keklik Yücel. Arib és la demostració que “el somniexisteix”, van apuntar des de les pàgines del diari Trouw. “Un exemple d’èxit de la integració” que Geert Wilders, el líder del PVV (l’islamòfob i antieuropeu Partit per la Llibertat), hauria d’haver abraçat en lloc de posar – s’hi d’esquena com ha fet, va plantejar De . Perquè per Wilders, l’elecció és “una pàgina negra en la història parlamentària d’Holanda”. Una cosa semblant va dir el 2008 quan Ahmed Aboutaleb va ser elegit alcalde de Rotterdam. En tots dos casos es tracta d’eleccions indirectes, però la càrrega simbòlica és innegable tant pels defensors (encara que no és que hagin llançat coets per aconseguir – ho) com pels sorollosos detractors.

Khadija Arib ha treballat amb tenacitat per arribar a la posició actual. Va arribar a Holanda gràcies a un programa de reunificació familiar. Va començar a treballar com a treballadora social, es va diplomar a la Universitat, va crear una associació de dones marroquines, es va afiliar al partit laborista (PvdA) i va treballar en diversos organismes públics en l’àrea social abans de convertir – se en diputada el 1998.

Arib defensa i practica amb passió un dels valors més estimats a Holanda, la llibertat d’expressió. El 1989 va estar dues setmanes en una presó al Marroc pels comentaris sobre la situació de la dona al país. Ha escrit dos llibres sobre l’emancipació de les musulmanes: Cuscús (Cuscús diumenge), una obra autobiogràfica a què pertany el passatge citat, i Allah ( Al·là ens ha fet així), sobre les dones lesbianes als països àrabs. “No era el meu objectiu”, assegura, però reconeix que el seu recorregut “és un exemple” per a d’altres.

Arib és la tercera diputada més veterana del Parlament holandès. Fa tres anys es va postular per presidir – lo, però la seva doble ­nacionalitat va eclipsar completament el debat. Fa temps que no ­renova el passaport marroquí, ­explica, i Rabat no permet renunciar a la nacionalitat. Va fracassar i malgrat que aquelles discussions van ser molt doloroses –“una operació sense anestesia”— va tornar a presentar – se quan, al desembre, Anouchka van Miltenburg va renunciar el càrrec.

Aquesta vegada, els col·legues ja la coneixien bé (ha moderat sessions com a vicepresidenta). I, tret de pel PVV, aquesta vegada el debat s’ha centrat més en les qualitats personals que en l’origen: aguantarà prou?, controlarà els canvis d’humor?… Després de quatre votacions, va guanyar. La diputada es va confessar “una mica emocionada” el passat 16 de gener en estrenar el paper presidencial, abans de fer un cop de martell per dissoldre la sessió. Haurà d’utilitzar – lo amb freqüència.

La vida parlamentària holandesa és particularment intensa i en els 15 mesos que queden de legislatura, amb la crisi d’asil de fons, Wilders i els seus diputats no perdran l’oportunitat de queixar – se de la seva “presidenta de pacotilla”, com la qualifiquen. “Doble passaport equival a doble lleialtat, inacceptable!”, clamen.

La mateixa benvinguda van donar a Aboutaleb quan el consell municipal de Rotterdam el va elegir alcalde fa vuit anys. També ell es va criar al Marroc, a les muntanyes del Rif. Va arribar a Holanda amb 14 anys, va aprendre neerlandès, es va formar com a tècnic de telecomunicacions i va treballar com a periodista.

Des d’aquesta professió va saltar a la política empès per l’exalcalde d’Amsterdam, el laborista Job Cohen. Com Arib, Abutaleb ha fets seus valors i usos tan holandesos com les tulipes i l’estil directe i franc. “Feu les maletes i toqueu el dos d’aquí si no us agrada la llibertat!”, va dir després dels atemptats contra la revista Charlie Hebdo, comesos per francesos fills d’immigrants.

Integrar – se al país d’acollida és “participar en la societat, adaptar – se i acceptar – ne les lleis i la Constitució”; “si véns aquí voluntàriament, no és qüestió que t’agradi o no, simplement has d’acceptar – ho”, va defensar fa uns dies en una trobada amb la premsa europea a l’Ajuntament de Rotterdam, aquesta ciutat més aviat grisa, sense tulipes als carrers, on dos holandesos de nom àrab han fet historia.