He inventat un neologisme, però ho dic sense petulància, perquè vés a saber si ja l’ha inventat algú altre i encara no s’ha divulgat. El meu neologisme és afrocatalà per referir – se als africans que viuen a Catalunya i que són iguals que nosaltres, és a dir, catalans. Ho dic en una època d’embranzida de la dreta xenòfoba, de proclames de sinistres personatges i d’un cert racisme que batega sota la superfície de la nostra de vegades hipòcrita societat. El mot té un inconvenient: que és calcat del que als Estats Units en diuen afroamericà; als antiamericans de pedra picada (que no deixen de ser presa dels prejudicis) el mot els semblarà un americanisme (com també ho són les pel·lícules de Woody Allen, per cert). Té, però, una compensació: els antiamericans només ho són quan governen en aquell gegantí país els republicans. Aleshores tot són penjaments; però quan governen els demòcrates, bé o malament, això depèn, callen i diuen que bonica que és Nova York i quantes coses que s’hi couen. Ara bé, el meu neologisme té dos avantatges importants: el primer, que pot acabar amb els apel·latius no gens afectuosos amb què ens referim als nostres compatriotes vinguts d’Àfrica, i no cal fer – ne la llista, perquè tothom sap de què estic parlant; té un segon avantatge: el seu camp semàntic abraça els magribins i els subsaharians, cosa que comporta facilitats lingüístiques notables. Estic pensant en un altre neologisme: latinocatalans, però encara no ho tinc prou perfilat. Però és que el meu neologisme té també un avantatge pràctic, i ho dic a tall d’exemple personal: aquests dies l’he utilitzat en diversos àmbits i els meus interlocutors l’han entès a la primera. En tinc més: de la pena de mort, jo en dic assassinat legal; i de les curses de braus, jo en dic antigalla irrescatable. I és que la llengua és innocent, però no l’ús que en fem. És com els telèfons mòbils: quina culpa tenen ells, estris enginyosos, que en siguem dependents?