Què tenen en comú els més de 800 immigrants ofegats en el recent naufragi al Mediterrani i l’assassinat de dilluns passat d’un professor a Barcelona? La lateralització dels morts, l’intent de relegar a un segon pla les víctimes principals d’aquestes dues tragèdies. Els governs, per definició, tendeixen a autoblindar – se. I per això prenen decisions no només orientades a “millorar la societat” (lema bonic entre els lemes més bonics), sinó també a garantir la seva pròpia pervivència com a poders. Els governs van respirar més tranquils quan tots els indicis començaven a apuntar que el cas de l’avió estavellat fa poc als Alps no responia a un atemptat terrorista, sinó a la iniciativa criminal d’un copilot afectat per una depressió. Conjur assolit: la tragèdia de Germanwings no qüestionava les estructures socials i de poder. En canvi, l’assassinat del professor Abel Martínez i els més de 800 morts en un sol naufragi són casos que revesteixen una singularitat precisa: col·loquen la societat i els poders davant d’un mirall molt incòmode, un vidre que reflecteix misèries constitutives. Per això els ministres de la UE, els mateixos que no s’han commogut davant el degoteig incessant d’immigrants morts al Mediterrani, ara han tremolat quan la xifra d’ofegats pujava a 800. El motiu d’aquesta reacció és novament la lògica autoprotectora del poder. Per això mateix, en l’assassinat del professor, de seguida es va diagnosticar que l’assassí havia patit un brot psicòtic. Un cop més l’alienació mental s’erigia en mesura de l’excepció i, per tant, en prova capiculada de la bona salut de la nostra societat i dels nostres poders. En aquest context, el mort començava a fer més nosa que no pas el viu. Per això es va parlar més de la rehabilitació del noi que no pas de la vida segada del professor. Per això la consellera Rigau ja ha anunciat que el noi estarà 2 o 3 anys en un centre de menors i que després s’anirà reintegrant progressivament a la societat i que, això sí, no sembla aconsellable matricular – lo al mateix institut (!). Són perspectives de futur parides amb fòrceps, però que no poden suplantar la necessitat imperativa d’un examen rigorós en clau de present.