Primeres crítiques als acords resultants de la cimera extraordinària dels Vint – i – vuit sobre la crisi humanitària al Mediterrani, celebrada dijous a Brussel·les. Hores després de la trobada, saldada amb el compromís de triplicar els fons per a la vigilància de les aigües entre el sud d’Europa i el nord d’Àfrica, el govern francès va lamentar ahir obertament la poca ambició i solidaritat dels seus socis europeus. I és que si d’una banda els estats no van voler mostrar divergències públiques, de l’altra tampoc van voler fer passos significatius i van adoptar una resolució final farcida d’aportacions econòmiques i militars, però igualment carregada de condicionants i constriccions. Sobretot pel que fa a ampliar les competències de Frontex –que continuaran sent missions de vigilància de les fronteres, però en cap cas de salvament– i a l’acollida de refugiats de l’altra banda del Mediterrani. En aquest sentit, els 28 socis no van voler posar xifres a l’allotjament d’immigrants en l’acord i tampoc van fer obligatòria la participació dels estats en aquest programa. Tot i això, el president francès, François Hollande, sí que va assegurar que França acollirà entre 500 i 700 refugiats sirians el 2015. L’any passat ja en va rebre 500.

El mateix Hollande va deixar entreveure des de Brussel·les la seva decepció amb la direcció que van prendre els acords i, ahir, el portaveu de l’executiu francès, Stéphane Le Foll, es va mostrar molt crític amb la inacció europea prèvia a la reunió de dijous. “Ha calgut esperar que succeïssin drames, que s’han multiplicat en les últimes setmanes, perquè s’activés un dispositiu com el que Itàlia ha posat en marxa, però a escala europea”, va lamentar. I, tot i reconèixer que els acords són positius, Le Foll els va considerar insuficients. “Són un compromís més gran d’Europa, però estem lluny d’arribar al nivell del que realment hi ha en joc.” El portaveu de l’executiu francès va exemplificar aquesta falta de solidaritat comunitària a través de la situació “lamentable” –va dir– que es viu a Líbia des de la caiguda del dictador Moammar al – Gaddafi, quan, un cop derrocat el mandatari, les forces occidentals es van retirar i van deixar el país sumit en un caos que va facilitar l’arrelament d’Estat Islàmic. “Cal un compromís durador, més cooperació”, va emfatitzar. Així mateix, va defensar el paper de França com l’únic país que havia tingut una implicació militar decidida.