Comença un any ple d’il·lusions i d’esperances i, alhora, d’incerteses i reptes. Un any de commemoracions: tres – cents anys de l’abolició per primera vegada de les institucions de Catalunya i d’un atac frontal contra la seva llengua; i setanta – cinc anys que fossin novament abolides aquelles institucions i de l’intent de genocidi cultural que seguí la victòria franquista de 1939 tal com escrivia Josep Benet el 1996. I, tanmateix, aquest 2014 s’albira amb unes expectatives polítiques excepcionals. Hi ha data i pregunta per a una consulta que pot canviar el futur i redreçar el passat. Si de la consulta –o de les fórmules alternatives en cas que no hi hagi acord amb el govern de Madrid– surt un resultat favorable a la independència s’entrarà en la fase de bastir un nou país amb institucions i valors propis. Tasca no fàcil que exigirà un mínim comú denominador que garanteixi el respecte a totes les sensibilitats i la cohesió social. Caldria, doncs, anar – hi pensant, perquè, àdhuc si el resultat de la consulta no fos favorable a la independència, el que resulta clar és que la situació actual no té sortida.

Somiem, doncs, en un país on, com diria el poeta, els homes (i les dones) són perquè són lliures. Un país regit per un sistema democràtic desbrossat d’algunes de les seves incongruències com ara que una majoria absoluta suposi una patent de cors per obviar el programa electoral amb què es van guanyar les eleccions i serveixi per anorrear les minories i les conquestes socials guanyades durament en anys anteriors. Un país en què la política no estigui subordinada als mercats en detriment dels interessos i les necessitats dels ciutadans. En altres paraules, un país que garanteixi un estat del benestar sostenible en aspectes bàsics com ara l’educació, la sanitat i les polítiques socials. Un país inclusiu però no excloent on es pugui optar si es vol per la doble nacionalitat i que, sense renunciar a la preeminència de la seva pròpia llengua, el català, reconegui també l’herència del castellà, llengua materna de molts catalans que tenen els seus orígens en la immigració del tercer quart del segle XX. Un país prou tolerant per acceptar també les aportacions culturals derivades de la nova immigració i de la globalització. Un país en què les forces d’ordre públic estiguin realment al servei dels ciutadans, per garantir la seva seguretat i no pas només per reprimir les seves reivindicacions, i on els efectius de l’exèrcit i el seu armament no vagin més enllà de les obligacions adquirides en els acords de defensa emanats de la UE o de Nacions Unides. Un país, en suma, basat en l’estat de dret i en la radicalitat democràtica i, que, sense renunciar als estàndards d’eficàcia, competitivitat i excel·lència que exigeix la globalització, sigui alhora exemple de solidaritat amb els seus col·lectius més necessitats i amb altres pobles menys afortunats. Un país en què, finalment, l’educació, la cultura i els valors humanitaris siguin la referència del seu desenvolupament i del seu reconeixement internacional.

Somiem, per tant, perquè somiar no costa res. Somiem en aquest país que no existeix enlloc del món però que volem bastir. Somiem perquè després ja vindrà la dura realitat a desvetllar – nos, però, mentre encara és possible, somiem que arribarem a Ítaca com ho varen somiar els nostres predecessors. Somiem perquè potser Ítaca no existeix i l’única realitat és el somni, el viatge. En tot cas, per als ciutadans de Catalunya el 2014 està predestinat a no ser un any qualsevol, sinó l’any en què ens juguem el futur. Així doncs, Bon Any a tothom i, sobretot, no defallir davant els reptes que es presentaran aquest 2014 que tot just ara comença.