Les tres – centes persones que aquest cap de setmana vam assistir a la representació de Migranland, segur que a hores d’ara tenim una altra mirada sobre el món de la immigració. Els espectadors reunits a Salt vam ser embarcats en un autocar pastera que ens va portar a una terra promesa desconeguda, on, amb l’entrada de la foscor a la caiguda de la tarda, ens esperaven vigilants negres, vestits de paramilitars, cridant, alguns amb armes simulades, amb llums frontals, amb remor d’helicòpters i una gran excitació col·lectiva. Homes i dones vam ser separats i a les dones, les van abrigar amb una manta tèrmica. Ens van fer escriure les dades en uns papers en àrab o suahili, ens van numerar i ens van fer passar a una cambra fosca, apilonats en lliteres, on anaven passant nois negres ensenyant – nos fotos, que podien ser de la seva vida o de la que havien perdut. Era la primera sessió i entre els espectadors protagonistes hi havia des de l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, fins al director del festival, Salvador Sunyer, passant per directius de La Caixa, que, ves per on, patrocinava la iniciativa d’Àlex Rigola. Estic convençut que tothom va viure el seu moment de desassossec, aquella por al desconegut, o si més no va pensar per uns instants que arribàvem a un camp de concentració. Una vegada vam pujar a la sala gran de la casa de colònies Can Caballé, tot es va transformar i els nostres guardians van començar a explicar – nos les seves històries personals. La gran majoria, en català. La coral Àkan, formada per immigrants i per gent del país, va portar escalfor a la vetllada i ens vam trobar de ple en el viatge d’Ulisses. Ens reuniren en funció dels números que ens havien adjudicat, i a cada sala hi havia una narració de l’Odissea i una història personal. Totes extraordinàries, totes humanament entranyables, totes amb un sentiment que emocionava. Explicaven les dificultats d’arrelament i les seves trajectòries vitals, sense amagar els mals moments, sense cap vergonya de reconèixer que quan tornaven a casa de vacances mentien sobre la realitat europea; l’enyorança del seu país i la seva gent, o la seva caiguda en el vici, o les dificultats de legalitzar la seva situació. Un bon resum seria l’epopeia que va explicar un noi del seu viatge en pastera fins a les Canàries, i de quan li van fer signar els papers de deportació, que, curiosament, el van acabar portant a Girona i Salt, via Madrid.