El 10 de juliol, “Des de l’Horta estant”, l’amic Ferran Suay, escrivia a El Punt Avui un article impagable “Sucursalisme fonètic i essencial”, algun paràgraf del qual s’hauria de reproduir a tort i a dret, perquè paga el goig i la pena a fare – ho.

La darrera peripècia personal patida a estat quan vaig anar a pagar el rebut de l’aigua i el demaní que me’l donaren en valencià o català, com marquen els decrets lingüístics de l’ajuntament de València, i em van dir que no m’entenien. Ells continuen pensant que no tens cap dret i et consideren amb dret a exigir – te que els parles en espanyol, —a quin sant? li vaig respondre.

Si em pose a comptar, no acabaria, perquè em mancaria pantalla de l’ordinador. Però açò darrer no és del temps de la dictadura feixista de l’assassí i general Franco, sinó d’ahir o despús – ahir a l’Avinguda Antic Regne de València. Mentre anava i tornava de pagar el rebut de l’aigua, observava, pel camí, que els distints ministeris de Madrid, —en el procés de voraç recentralització encetat— no paren d’obrir delegacions i sucursals pels carrers de la ciutat del Túria. Per sucursalitzar – nos encara més. Encara més!

Només diré —cinc cèntims— que la xicota “dependenta” de l’aigua, —de l’empresa privada d’Aigues de València—, deia a més que no era ‘funcionaria’, per tant, no tenia cap obligació d’entendre el valencià, quan li vaig dir, que, jo sí que en tenia dret per parlar – lo i per demanar els rebuts en valencià – català, —plantant les orelles pel mot ’català’— em va etzibar que “con usted no voy a discutir de eso”; ni jo amb vosté tampoc, a no ser que siga una secreta catedràtica de filologia catalana disfressada d’empleada de rebuts d’aigües o per les nits devore els diccionaris de Coromines, d’Alcover – Moll, de Pompeu Fabra, de Ferrer Pastor o els llibres de gramàtica Carles Salvador, de Sanchis Guarner, Josep Giner, Enric Valor o de Jordi Mir i Joan Salà, amb passió voraç i devoradora.

Ara que acaben de publicar el volum 9 de les “Obres completes” de Pompeu Fabra, amb una introducció excel·lent d’Isidor Marí, president de l’IEC, recordant el discurs de l’enyorat Joan Solà al parlament de Catalunya, el dia 1 de juliol de 2009 no puc per menys que recordar alguns passatges:

“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir – se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir – nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent qui ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir – se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir – se ni un minut més inferior a cap altra”.

Igual com aquella dona de la Federació de Pilota Valenciana a Xaló que no sabia llegir el cognoms dels jugadors de cada equip —no només aquella dona com assenyalava Ferran— ni els periodistes de Canal 9, ni molts professors d’escola, institut i universitat., ni els ‘nostres’ polítics, etc. Ací, parle del nostre País Valencià, quasi tot déu aplica la fonètica espanyola, i si els ho indiques —educadament i amable— que no es llig Giner amb “Jota” de Jaén o de Jorge sino amb “G” d’orgasme de Punt G com una catedral o, més modestament, de ‘g’ de ‘gerani’, en compte d’agraïr – t’ho, s’ofenen, et retiren la paraula, t’acusen gairebé de ‘terrorista’ per tenir la inútil pretensió que intenten pronunciar, adequadament i correcta, en la ‘nostra’ pròpia, pobra, dissortada i desvalguda llengua.

Efectivament, com autor, junt a Gemma Sanginés, del meravellós i utilíssim llibre “Per sortir de l’armari lingüístic”, amb ull clínic, ha encertat el diagnòstic de la malaltia, “sucursalisme fonètic” i la pràctica de “genuflexió permanent”. Diré més: inclús en les pròpies persones afectades per cognoms catalans semblants, posem per cas, “March”, “Alborch”, “Albiach”, etc. llegits amb “ch” castellana final o “Borja” o “Giner” dit amb un “ja” o “ji” de “jamón”, de “joder” o de “jilipollas”, o un “Roig”, “Reig” o “Calabuig” llegits “Roij”, “Reij” o Calabuij” a la castellana, que es tira de tós; proveu de dir – los, valents, que no pronuncien correctament el seu propi cognom i us mossegaran fins a deixar – vos en els ossos, en carn viva.

Durant molts anys, amb l’”autoritat” que em donava l’ofici de ‘filòsof’, com a professor, he intentat esmenar la pronuncia als diferents instituts i universitats on he estat, inclús hi havia alumne que s’ofenia i et responia que com que era d’ell, el seu cognom, el pronunciava com li eixia de l’engonal. Jo procurava no agafar – m’ho malament, perquè com deia Mark Twain, pensava que l’alumne, format en el feixisme i el racisme catalonòfob, aplicava allò de, “com és possible que tu sigues metge si ets negre, ¿no hauries de dedicar – te a netejar sabates? Més o menys allò que li va dir l’oficial de la guàrdia civil d’Alcudia a Josep Bausset, “Con tres carreras que tiene usté hechas, ¿porque se empeña en hablar la lengua de los “palurdos?” Senyor oficial, en quina llengua parlen els “palurdos” del seu poble? li va respondre, amb encert, el senyor Bausset. Si ets professor de filosofia, perquè t’entestes en parlar en català? I per què no? responia, deixant l’interrogant en l’aire, sense donar – li més importància i tornant als presocràtics, a Kant, Hegel, Marx o Habermas. Perquè, aquestes qüestions no ens han d’amargar la vida, tot i que ho procuren a consciència o a “inconsciència” programada des dels poders de torns. Els que ens volen retornar a les cavernes dels ibers

Sens dubte, ens calen més psicòlegs, no només per diagnosticar aquest sucursalisme, aquesta colonització lacerant essencial, aquest servilisme i submissió perpetua, vergonyosa, coenta i patètica, que arrossega tanta gent del nostre poble de per vida, sense cap engruna de consciència. Ens calen un munt de psicòlegs i activistes de la cultura per guarir l’ànima turmentada i aconseguir un equilibri essencial que ens han arrabassat. Per mantenir – nos dempeus, enmig dels enderrocs que hi ha al nostre voltant, com suggereix el llibre de l’amic Ximo Garcia Roca, “Brújulas de lo social”, mirar – los als ulls i —arribat el moment— reclamar allò que és nostre i ens pertoca, amb la mateixa enteresa i presència d’ànim amb que ho farien els naturals de qualsevol altre país del planeta. Sabent que ens han estat forçats pels botxins i que s’han deixat colonitzar del tot, amb temor, entusiasme, complaença i devoció, en deixar – se arrencar la llengua, el cos i l’ànima sencera. Per abastar un món ‘millor’ o una classe social més alta parlant una llengua més prestigiosa. I els han transmutat del tot, en pensar que pronunciar els nostres cognoms a la castellana és “lo natural”. I escoltar sempre música espanyola és el que cal, “tota la vida”. Perquè oir música en valencià – català és cosa de ‘política’ o de “polítics”… Ja observem, tot els dies, com els “nostres” polítics, diputats, senadors, batlles, regidors, etc. no ouen altra cosa que música en català o en iber. I “totdom i tothom”, sap que, pels estius, a les festes de tots els pobles del nostre País Valencià,—com veiem a tots els programes de festes— els ajuntaments i festers només contracten cantants i grups de música en valencià. I per RTVV no ix cap cantant si no ho fa en valencià. Jo fa anys —i sent “enyor”— que no he oït cap cançó en andalús/espanyol o en anglés; això, de tot en espanyol, era cosa del passat, de la dictadura franquista. La ‘transició’ va ‘inaugurar’ uns temps nous: els de la nova cançó, fins ara!