La declaració d’ahir de l’autor confés de la massacre de Noruega, Anders Behring Breivik, és un detall més en la cadena de l’horror que va quedant al descobert arran dels fets. En paral·lel al processament de Breivik, no hi ha dubte que a Noruega i als països nòrdics en particular, però també a Europa en general, s’obre un procés de reflexió que ha de portar a analitzar si aquest cas és una anomalia o si es tracta d’una persona amb un comportament individual anòmal que respon als estímuls d’una ideologia que ha arrelat profundament en la mentalitat d’una part de la ciutadania.

Els atemptats de Noruega no es poden interpretar com una d’aquestes matances perpetrades per desequilibrats que periòdicament surten als titulars. Naturalment, Breivik no es pot catalogar de persona normal. Però la seva malaltia, a banda dels desequilibris psíquics que puguin intentar al·legar-se en la seva defensa durant el procés judicial, té un origen polític. Un origen polític relacionat amb el sentiment de superioritat i la xenofòbia i el racisme que en els països nòrdics, històricament, no ha quedat mai eradicat o reduït a la categoria d’anècdota minoritària. L’exemple de modernitat, progrés i civilització de les societats escandinaves s’ha mogut històricament en paral·lel amb un sentiment de culpa respecte de la influència de l’extrema dreta.

El cas noruec no és, però, un simple problema nacional o regional del nord d’Europa. El creixement del fenomen migratori a tot el continent i les dificultats per absorbir i integrar una allau de població que, també sovint, arriba amb poca predisposició a deixar-se assimilar, han generat uns recels que són molt difícils de gestionar i encara més en temps de crisi. La immigració és un problema que cal resoldre, però els immigrants en són, en tot cas, també unes víctimes. La lluita contra la xenofòbia no es pot demorar perquè el foc és viu i la gasolina s’acumula.