Bèlgica acaba de batre un rècord curiós: és el país que ha deixat passar més temps sense formar govern després d’unes eleccions. El 13 de juny del 2010 els independentistes flamencs van guanyar a Flandes i els socialistes francòfons, a Valònia. Des de llavors negocien, sense posar-se d’acord, la constitució del nou executiu federal.

Quines sortides es preveuen a l’atzucac polític belga?

Els resultats de les eleccions no faciliten les coses, però ens cal sortir d’aquest bloqueig perquè necessitem emprendre reformes profundes i molt àmplies, no solament en el pla institucional, també en el socioeconòmic.

Què falla, doncs?

Potser no hi ha prou convicció que és hora de formar nou govern, que es tracta d’una urgència, perquè d’aquí a poc més d’un any, l’octubre del 2012, hi haurà eleccions municipals. Això vol dir que aviat entrarem en un ambient preelectoral en què és molt difícil moderar les posicions.

Quins temes s’estan debatent?

Hi ha les reclamacions dels flamencs de més competències, més autonomia, tot i que, de mica en mica, des del cantó francòfon hi ha hagut passos, senyals que deixen entendre que per a ells aquesta és també una qüestió negociable. És una evolució important i positiva. Es constata una certa voluntat per intentar trobar un terreny comú en el pla institucional i anar cap a un compromís. Però cal tenir en compte que no només hi ha una oposició nord-sud, sinó que més enllà de les fronteres hi ha un debat ideològic entre dreta i esquerra.

Com a tot arreu…

La situació a Bèlgica és molt més complicada que la que retrata l’estereotip, el d’un país amb dues ètnies, flamencs i valons, sempre a mata-degolla. Tenim altres reptes plantejats: el sanejament de les finances públiques, la qüestió social, la immigració, com gestionar una societat multicultural, la reforma del mercat laboral i de les pensions, la seguretat social, el pagament del deute, la gestió del deute… El govern que s’està formant haurà de respondre a totes aquestes preguntes alhora, i no només a les reformes institucionals, que, amb tot, són molt importants, ja que podran contribuir a la solució dels problemes socioeconòmics i viceversa. Volem realitzar aquesta ambició, i això es propi al nostre procés, per la via pacífica i a través del diàleg, i no amb la violència.

Quins obstacles concrets fan tan difícil l’acord?

Són obstacles de naturalesa diversa. Li he donat alguns exemples de reptes socials i econòmics, però també en tenim de tipus institucional: de quina manera nosaltres –valons, brussel·lesos, flamencs i germanòfons, amb una població important d’immigrants– construirem la Bèlgica del futur? Com mantindrem la confiança en una societat multicultural com la que es desenvolupa aquí, a tot Europa i al món? Aquest és el gran repte que tenim: de quina manera els diferents components belgues poden cultivar, alimentar, aquest respecte a l’altre, a l’altra cultura, l’altra llengua, l’altra mentalitat, l’altra identitat, en un context d’harmonia i cohesió. És el repte dels belgues, però també dels espanyols i d’altres estats de la Unió Europea.

Té futur, Bèlgica, com a estat únic?

La Bèlgica unitària és morta des de la revisió constitucional de 1970, tal com va dir l’exprimer ministre Gaston Eyskens. Així és que ja fa anys que parlem de la nova Bèlgica, on les entitats federades i l’entitat federal treballen plegades tot respectant i fins i tot augmentant les competències dels uns i dels altres.

Sense secessions?

El debat sobre la secessió és absolutament acceptable, forma part d’un debat pacífic, civilitzat. Però hi ha també aquesta confiança que ens en sortirem. Fins ara hem sobreviscut a totes les crisis institucionals, i esperem que aquesta vegada també. I això anirà en paral·lel a una transferència encara més important de competències a les regions i les comunitats.

Com afecta la crisi política en l’economia belga?

Fins ara la Comissió Europea, les agències de ràting, l’OCDE i l’FMI han donat notes positives a Bèlgica, però alhora ens adverteixen que no tardem més temps a formar govern, perquè hi ha reformes estructurals urgents a fer.
PERFIL
Johan Swinnen (1946) va fer al consolat de Barcelona les primeres pràctiques de la seva carrera diplomàtica. Hi va aterrar el 1976, en plena transició política, i d’aquella època recorda molt bé la tornada de l’exili del president Josep Tarradellas, el 1977. D’ençà de llavors, ha estat ambaixador en diversos països, incloent-hi Ruanda, durant el genocidi (1994).