A la dècada dels seixanta, emigrants extraeuropeus van arribar a alguns països del centre d’Europa; fa doncs un parell o tres de generacions que hi estan instal·lats. La seva integració no ha estat completa, ja que són molts els qui encara necessiten mantenir-se junts als mateixos guetos on es van establir els seus progenitors en arribar; sovint els treballs o negocis en què s’ocupen deriven de maneres exclusives de la seva ètnia; és també freqüent que les seves relacions socials es limitin a amistats amb els mateixos costums. D’aquesta manera, sigui per un desig propi, per cultura, per manca d’oportunitats, comoditat o qualsevol altra raó, el cert és que segueixen existint bosses d’immigrants que romanen fixats a l’adjectiu “inadaptats”. Així doncs, tot i que la fusió interracial sigui ineludible en aquest planeta, el procés de globalització en què estem immersos ens empeny a un maridatge prematur. Caldria primer caminar cap a l’ajuda generosa i altruista en sanitat, educació, economia, tecnologia, etc., als països més necessitats per posar fi a les injustícies, distribuir els recursos de manera més equànime i anar cap a la recerca d’una evolució i un progrés mundial més equilibrat que posi fi a la necessitat d’emigrar. Un cop això, i ja sense diferències ni hegemonies entre les múltiples cultures, podrem anar amb convicció cap a un sincer i desinteressat acostament entre aquestes.

Les cultures són producte d’un lloc, d’un clima, d’una economia, d’una política, d’una història, i les diferències que hi ha entre elles en aquests aspectes són tan àmplies com la distància física que les separa. Aquesta diferència és la que genera un dels problemes de major transcendència, com és la dificultat d’integració de la immigració a la societat que l’acull. Entenc com a integració a una societat l’acceptació i respecte al conjunt de trets que la caracteritzen: espirituals, materials, intel·lectuals o afectius; el respecte a la seva història, als seus costums i caràcter d’acolliment –deixem clar que adaptar-se no implica la renúncia a les pròpies arrels–. Normalment l’emigrant arriba en inferioritat de condicions, “comença de zero”. Mentre que l’aborigen gaudeix de la millor situació que el seu mitjà li pot proporcionar. Aquestes circumstàncies evidencien diferències socials fins que l’emigrant aconsegueix el nivell de l’autòcton, cosa que pot ocórrer en un termini curt o bé durar generacions. Sempre dependrà de les possibilitats que la societat receptora ofereixi a l’emigrat i de la predisposició d’aquest a integrar-s’hi. Però mentrestant, entre aquells amb dificultats per adaptar-s’hi, solen créixer grups que, de vegades, actuen ofenent la societat que els ha acollit. I recentment a Europa s’està posant de manifest certes dificultats en la convivència entre les cultures autòctones i algunes d’arribades amb la immigració, perquè no hi ha hagut un coneixement previ entre aquestes; ni la relació i convivència han estat prou extenses; ni tots els arribats gaudeixen encara de les mateixes oportunitats que els que ja hi són; ni hi ha hagut una voluntat expressa de conviure i s’han vist obligats a una relació prematura i imprevista generant un model social que no satisfà els uns ni els altres.

A aquesta insatisfacció se li associa el terme xenofòbia. Associació incorrecta, perquè xenofòbia és odi, fòbia o rebuig a l’estranger amb cultura o fesomia diferents. Tot i l’increment del qual actualment es parla, al meu entendre el racisme a Europa és baix –en xifres relatives, és clar–. I és que es confon racisme amb la incomoditat, el recel fins i tot, que pot generar viure amb persones amb altres costums, mentalitat o educació si aquestes no estan adaptades al lloc. El nadiu se sent molest si percep rebutjada la seva cultura; si creu que el seu espai minva en qualitat de vida, com a conseqüència del creixement de la població, sensació que s’acreix quan les circumstàncies, bàsicament econòmiques, estrenyen, com passa actualment; no accepta, i li incomoda el desinterès del nouvingut a integrar-s’hi i la falta de respecte que això comporti. Però això no és odi, no és xenofòbia. Insisteixo. El coneixement i la convivència entre les diferents cultures, però en un marc socioeconòmic semblant entre tots els pobladors d’una regió, són condicions sine qua non perquè neixi o no la xenofòbia entre aquestes. I a Europa, fins ara, no es donen aquestes circumstàncies.

Quan aquells que desitgin emigrar disposin a la seva terra de la vida ètica a la qual Marx es referia, i unes condicions que els permetin escollir entre marxar o restar a casa seva, i sense que això impliqui sotmetre’s a la penúria com ara passa, desapareixerà el concepte d’emigració associat a necessitat, i es normalitzarà el de mobilitat associat a voluntat. La mobilitat, trasllat, o emigració si es vol, en no ser conseqüència de la necessitat sinó del desig, implicarà que aquell que es desplaci disposarà ja d’un nivell de vida, d’una preparació i educació similar a la del lloc on arribarà, i serà acollit amb la naturalitat pròpia de la globalització final a la qual l’ésser humà està ineludiblement destinat.