Musa Abu Beida, de 31 anys, va emigrar a Líbia el 2005. Aquest enginyer nascut al nord del Txad va treballar en una empresa d’exportació turca a Zawija durant dos anys, però es va veure obligat a abandonar l’oest libi a causa dels violents atacs racistes contra la comunitat africana que es van produir a Trípoli i Zawija el 2007, que es van saldar amb centenars de morts. Després va trobar una altra feina a la firma de roba esportiva Fila, a Bengasi, on resideix actualment. Ara es troba en la mateixa situació que quatre anys enrere. Des de fa deu dies no ha sortit de les oficines de la companyia per temor que pugui ser atacat pels seus veïns. Els rumors que el president Gaddafi va utilitzar centenars de mercenaris africans per atacar els rebels i sufocar les protestes contra el seu règim ha provocat sentiments racistes contra els immigrants negres.

A 15 quilòmetres, als afores de Bengasi, hi ha el cinturó industrial de la ciutat, conegut com al-Sinaiyya. Aquí viuen al voltant d’un miler d’immigrants de Ghana, el Txad, el Sudan i Etiòpia, principalment, que treballen a les fàbriques dels suburbis de la capital de la Cirenaica. A la fi dels anys 90, quan Gaddafi va ocupar la presidència de la Unió Africana va permetre l’entrada a desenes de milers d’emigrants de l’Àfrica negra que constitueixen la mà d’obra barata del règim. La majoria viu en condicions precàries, sense seguretat social, ni garanties laborals, i sobreviuen amb uns quants dinars que guanyen al dia. Ara, les fàbriques han tancat i tots estan sense feina.

“Estem atrapats, sense poder sortir d’aquesta claveguera, i sense quasi menjar”, critica Abu Baker, del Sudan. Fa tres anys va abandonar Darfur amb l’esperança d’una vida millor.

“Ara no puc tornar a casa meva ni tampoc em puc quedar aquí, perquè tinc por per la meva vida”, lamenta aquest emigrant que assegura no tenir res a veure amb l’exèrcit de mercenaris però al qual els veïns de Bengasi tracten com si “fos un criminal”.

Ibrahim Buba, de 46 anys, nacional de Ghana, va sortir de la presó dissabte passat, després de complir una condemna de quatre mesos per “beure uns gotets de vi” durant la jornada de treball. Buba assegura que “no ha vist a cap mercenari a la presó”. La nit del diumenge es va endur un esglai de mort: “Vaig sortir a comprar cigarrets i al creuar a peu per la carretera, un furgoneta es va aturar al meu costat i va sortir-ne un grup de joves amb pals, em van llençar a terra, em van clavar una pallissa i després, em van cridar dient-me ‹gos de Gaddafi›”.

Adem Atoma Idris, sudanès de 67 anys, fa tant temps que és al país com Gaddafi al poder. Personalment, no té res en contra del dictador i quant a la revolta considera que “són problemes interns”. Amb la boca petita diu: “Prefereixo Gaddafi a aquesta situació de caos. He viscut tranquil tot aquest temps i ara no se què faré”.

Molts dels emigrants africans estan demanant ajuda als seus consolats i ambaixades per ser evacuats però “no hi ha resposta”, critica un altre sudanès que s’identifica com a Omar.