La normalització i consolidació del català com a llengua pròpia i majoritària a Barcelona està greument amenaçada per l’ofensiva judicial del Partit Popular. Només en un estat amb mancances democràtiques es pot produir una judicialització tan abusiva de la política, en què el tercer poder envaeixi sense més ni més la jurisdicció del poder executiu i legislatiu. I no ho fa per protegir interessos generals, sinó ben particulars i concrets, els del PP, que reiteradament vol guanyar als tribunals el que no aconsegueix guanyar a les urnes. Ja sigui en l’abolició de les curses de braus, com en el fenomen immigratori, com en la normalització de la llengua catalana, el PP vol imposar els seus interessos particulars en contra dels que la majoria ha decidit democràticament. Els seus mètodes són provocatius i de menyspreu permanent a les institucions catalanes. Una i una altra vegada qüestiona la validesa de decisions ja preses al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona, fins i tot per grans majories, i fa inoperant el normal desenvolupament del sistema democràtic. Utilitza una vella tècnica de la pitjor escola política que consisteix a eternitzar els debats a través d’un inacabable itinerari de plets i recursos. Fa que els debats esdevinguin esgotadors, que els temes d’interès general acabin podrint-se sense poder aplicar-se perquè la controvèrsia no s’acaba mai. Així paralitzen les reformes i innovacions d’acord sempre amb el seu ideari polític, que és l’immobilisme.

Diguem-ho clar: el PP vol que el català es mori. Que s’acabi la normalització i consolidació del català a Barcelona. Més enllà de les bones paraules, el PP vol que només estiguin obligats a ser bilingües els catalanoparlants mentre que els castellanoparlants, no, mai. És obligatori, constitucionalment, saber el castellà. Però el català, a Catalunya ni enlloc dels Països Catalans, no. El català només és obligatori a Andorra, que és un territori sobirà. Si a casa nostra s’hagués de saber català i castellà la polèmica lingüística permanent que busca la confrontació i la ruptura social, tot i que sense èxit, s’esvairia. Però el PP vol aconseguir que el català no serveixi per a res i que el castellà sigui imprescindible. Quan una llengua ja no serveix per a res, es mor, com passa amb l’occità en bona part del seu territori.

El PP vol treure vots condemnant gratuïtament la immigració i ara no permetrem que manipuli els immigrants per al seu benefici. No deixarem que els manipuli i els espanyolitzi culturalment perquè, així, sumin prou massa crítica castellanoparlant que acabi fent residual el català. No deixarem d’acollir els immigrants en català ni d’ensenyar-los el català perquè és la llengua pròpia i preferent de Catalunya: són els nous catalans, com dècades enrere ho van ser molts dels nostres avis i els nostres pares, aragonesos, murcians o andalusos. De fet, al PP li molesten molt els immigrants perquè no són espanyols. I li molesta molt la protecció i preeminència del català a Catalunya perquè no és la llengua espanyola. I els molesta moltíssim quan un nouvingut aprèn el català. Tot el que no és com ells són els molesta. I ho volen fer desaparèixer perquè per a ells, tot el que no són ells mateixos, és d’una altra galàxia, impostada, estranya, irreal. Volen una Espanya on només hi hagi una llengua i una cultura, les espanyoles. Per això el PP fa propaganda preelectoral embolicat amb la bandera espanyola. Però si en situacions més difícils no hem renunciat al català, no hi renunciarem ara. Escoltin bé: no hi renunciarem mai. I no se’n sortiran.