Moltes vegades ens sorprenen les coses que hauríem de tenir present: és una paradoxa estranya, on les veritables necessitats no son ateses amb l’eficiència que caldria. Tots som coneixedors d’aquesta problemàtica, a la qual avui vull fer referència: a ningú no se li escapa la manca d’atenció que reben algunes famílies que tenen una situació més que precària. Sóc conscient de la manca de recursos de l’administració i de les dificultats que aquesta té per poder atendre les sol·licituds. Però no podem acceptar de cap de les maneres que el poc de què es disposa per la crisi sigui distribuït de forma irracional, en què moltes de les subvencions passen per un estudi i control rigorós, sense adonar-se del qui de veritat se’n podria beneficiar.

És un tema puntual, al qual quasi ningú no hi veu una sortida equitativa: si volem parlar d’immigració, sense entrar en xenofòbies extremes, se’ls subvenciona per aprendre català, amb una quantitat mensual de diners públics. En canvi, les famílies autòctones afectades de pobresa i sense recursos, són discriminades per la manca d’aquest ajut econòmic. Llavors cal preguntar-se: és just què uns rebin subvencions i ajuts per a la integració lingüística i, en canvi, altres amb greus problemes econòmics i socials es quedin sense cap cobrament per subsistir?

Vulpellac (Baix Empordà)