Escoltant la queixa d’Angela Merkel respecte dels immigrants m’aturo a pensar com es viu la integració a casa nostra. I em vénen com dues sensacions, la d’una tranquil·la convivència –un veïnatge no bel·licós–, i la que, malgrat la distància de fet, la gent va entrant en la societat que els ha rebut. Es veuen pel carrer joves i fins algun adult amb el mallot del Barça, o nens i nenes sortir de l’escola amb una certa barreja dels d’aquí amb els nouvinguts. Diria que la integració és una qüestió de temps i que a través de les escoles es posen els mitjans més efectius, com el del coneixement de la llengua catalana, potser l’eina més eficaç per a la integració. És un fet, però, que en el dia a dia sorgeixen problemes de comprensió, o dubtes respecte del tracte que se’ls dóna des de l’administració, que ofusquen els aspectes més de fons amb què s’hauria de considerar la immigració. L’Ajuntament i les entitats culturals, i evidentment les parròquies, podrien fer molt perquè els ciutadans no acabessin jutjant la convivència a partir dels problemes que sorgeixen del frec quotidià (que polítics interessats a provocar la xenofòbia es cuiden d’exacerbar, en espera d’un rèdit electoral). D’atenció a les necessitats dels marginats ja n’hi ha força, a casa nostra, una acció bona però semioculta. Però trobo a faltar un pensament vigorós i clar, assumit pel poble.