Deixem el bar Snack i ens endinsem pel barri antic de la ciutat per continuar la conversa i buscar un lloc on dinar.

Quina necessitat hi havia de treure ara el tema del burca, de prohibir-lo? pregunta en Toni Coromina mentre s’esvaeix el xivarri del mercat.

Pel que sembla, la prohibició que s’ha estès per tot Catalunya amb una rapidesa increïble, va encaminada a protegir les dones, dignificar-les, i a vetllar per la seguretat, no sigui que un “terrorista” o un lladregot aprofiti l’amagatall tèxtil per entrar en un banc o un comerç a fer un robatori.

Però el fet real, pensa en Toni, ha esta el “signe”.

La prohibició del burca, tal com s’ha fet i s’està fent, assenyala directament l’islam, i ho fa, inclús, amb la ignorància de saber què pensen les dones musulmanes d’aquest assumpte, ja que, en el cas de Vic, per exemple, no en trobaríem ni una que acceptés portar-lo. A Vic, com dèiem, mai s’hi ha vist un burca

Si el dilema era que hom no pogués ocultar la cara quan la identificació personal és estrictament necessària raona en Toni, per què no s’ha dictat una ordenança o una llei que prohibeixi de manera genèrica l’ocultació en qualsevol cas, sense necessitat de citar el burca, el passamuntanyes, el casc integral, la barretina, el perruquí, la barba postissa o la caputxa de pelegrí?

Per què et sembla que no s’ha fet?

Per l’estigma. Per la necessitat de senyalar. Perquè els polítics veuen que el populisme té cada dia més públic i no volen que se’ls escapin els Anglada pel lateral dret.

Arquetips culturals

(Mentre escric això, penso amb les expulsions de gitanos: també en aquest cas el discurs polític ha tingut la mala baba de llançar l’estigma i dir al mateix temps que es tracta d’un problema de legalitat, d’ordre públic, d’igualtat davant la llei… una vegada ja s’havia assenyalat tota una comunitat i s’havia obert l’aixeta de la xenofòbia, el racisme i la confusió en què tothom hi suca pa amb la benedicció intel·lectual de les autoritats.)

Jo parteixo d’un fet diu en Toni: malgrat els arquetips culturals, totes les comunitats tenen el mateix nombre de lladregots, xoriços, bona gent o manipuladors. Això de pensar-se que els mals que patim són culpa dels altres, i identificar els altres com a tota una comunitat sencera, és un error del sentit comú que sempre acaba per atiar el foc del racisme. ¿Quin mecanisme mental fa que la gent accepti, per exemple, que un grup d’estudiants organitzi un sarau nocturn, una borratxera colossal a altes hores de la matinada sense que sigui un escàndol, i, en canvi, si són uns immigrants els que fan soroll es converteixi en un assumpte policial greu?

Explica en Toni Coromina que té un amic marroquí, de Nador, que viu a Vic des de fa 20 anys. A Vic, el 80% dels marroquins vénen precisament de Nador.

Nador és una societat tradicional, tancada, i és un fet que les comunitats que s’instal·len a viure entre nosaltres reprodueixen la vida d’allà i són reticents amb els indígenes. També com fèiem nosaltres amb els xarnegos, ells diuen als fills que vigilin amb qui es fan, amb qui juguen. Volen conservar la seva cohesió i ens acusen de ser “catòlics” o “jueus” com si fos una cosa dolenta. Però el que volia explicar és que cada vegada que el meu amic va de vacances a Nador, quan torna em comenta sorprès que allà la societat avança més que a Vic. Mentre que aquí els marroquins estan cada vegada més a la defensiva, a Nador s’hi viu un ambient més obert. L’explicació a aquesta aparent paradoxa deu ser una qüestió de simetries: tu estàs en contra meu, jo em tanco. Si ningú t’assenyala les coses evolucionen d’una manera natural.

Una mestra amiga d’en Toni s’atura per saludar-nos i parlem del model escolar que es va endegar a Vic, segons el qual els immigrants es reparteixen per les escoles de manera que es conservi una proporció raonable per tal de poder treballar bé la integració i que no baixi el nivell escolar del grup.

Explica la mestra que fins ara, “el model Vic” ha funcionat molt bé, però que ha arribat un moment en què ha quedat sobrepassat, de manera que s’hauria de replantejar el sistema.

L’ideal opina seria que hi hagués un 8% d’immigrants per aula, però ja són molts els casos en què s’arriba al 25%. Inclús hi ha alguna escola amb un 80% d’immigració.

Malgrat tot, l’escola segueix sent la millor eina que tenim si no volem que el futur ens esclati a les mans diu en Toni.
El “salva pàtries”

A l’escola diu la mestra, encara s’hi poden treballar coses que una vegada surten de l’escola potser no hi haurà qui les pari…

Penso en el que m’ha explicat un vigatà que va anar a l’escola amb Josep Anglada, aquest “salva pàtries” que proclama amb cert èxit que la gent no vol còpies, que la gent vol l’original i l’original, precisament, resulta que “som nosaltres” (els autòctons, esclar). Diuen que quan tenia vuit anys pegava als que en tenien sis. I que quan en tenia catorze pegava als de dotze. Fins que es va acabar l’escola i ha seguit pegant en el món adult.