La llengua pròpia d’Alemanya és l’alemany. Els immigrants que hi arriben i volen integrar-se ho fan en alemany. És una raó de peu de banc: un s’integra sempre en la llengua pròpia del país on va. Aquesta lògica falla clamorosament quan es tracta de Catalunya. Per més que el català sigui la seva llengua pròpia, hi ha qui sempre examina amb recel i rep com un agressió intolerable qualsevol fet o llei que ho recordi. La llei d’acollida a l’immigrant fixava la prelació del català sobre l’espanyol, que no vol dir que aquest segon idioma sigui menyspreat.

És igual que aquesta llei fos aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya (tret del PP i els no nacionalistes escindits de Ciutadans). És igual que les organitzacions d’immigrants l’aplaudissin. El plany imaginari va ser portat al Defensor del Poble espanyol, que va decidir congelar la decisió a l’espera del que digués el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La sentència ja va sortir en els termes prou coneguts i per això ara la institució hi ha presentat el recurs. No deixa de ser curiós, per cert, que els impulsors de recursos invoquin els principis antitètics de la igualtat (Estatut) entre espanyols i de la llibertat (abolició dels toros), a gust del consumidor.

La societat catalana va reaccionar exemplarment davant la sentència de l’Estatut. Ara té una altra oportunitat, i tant de bo que fos l’última, d’expressar el seu rebuig. El Tribunal Constitucional s’està convertint en una tercera cambra legislativa per sobre de la sobirania del poble català. És més que dubtós que els polítics que van concebre el Tribunal ho fessin amb aquesta finalitat. Si més no, els tribunals semblants que funcionen als països democràtics no actuen així. Si cada llei que aprova el Parlament per àmplia majoria després es veu discutida per un limitat nombre de legisladors, a efectes pràctics l’autonomia només és una carcassa. La conseqüència lògica d’aquesta manera centralista i unitària d’entendre l’Estat espanyol és l’augment de l’independentisme.