La senyora Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, ha manifestat que no és convenient prohibir la burca, tot i reconèixer els seus valors negatius. Afirma, textualment, que “Ens cal temps, als nouvinguts per adaptar – se i a nosaltres per adaptar – nos”. Remarca que la seva prohibició seria contraproduent, tot i haver – hi motius.

Són unes declaracions sorprenents. Reconeix que la burca és un signe que va contra la dignitat de la dona però no hem de fer res, podria ser pitjor! L’esmenta però no entra en el tema de la seguretat. En una situació de maltractament a una dona (sigui un cas, en siguin deu o vint) cal intervenir. En cas contrari, el govern, està atemptant als ciutadans que hauria de protegir. En moltes ciutats i poblacions del nostre país, la primera immigració magribina s’integrava. Les mateixes dones que vestien com nosaltres, seguint un patró occidental. Ara, es tapen el rostre i van vestides amb túniques. No, no són nosaltres que imposem una manera de vestir.

És, també, molt significatiu que ens haguem d’adaptar als nouvinguts. Hem d’acollir – los, ajudar – los però no ens hem d’adaptar. No conec cap país on els nadius s’hagin d’adaptar als nouvinguts. Sorprenent. Li demanaria a la senyora Montserrat Coll que des del seu càrrec apliqui, ja, accions, pel respecte als drets humans. Li recordaria que la llibertat religiosa no és incompatible amb la dignitat de la persona. Li demanaria coherència. La seva postura és molt i molt còmoda políticament, però és respectuosa amb els drets humans?

Jordi Torner

Calaf

Vaig veure al canal 3/24 el resultat de la consulta sobre el futur de la Diagonal. El senyor Portabella va dir que era la primera consulta que es feia als ciutadans de Barcelona en democràcia. Això no és cert. Jo tinc 83 anys i en recordo una altra (encara que no sé l’any ni l’alcalde que hi havia en aquell moment, però era socialista, com es pot comprovar pel motiu).

Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona va convocar els ciutadans perquè votessin una opció de les diverses que es van presentar per fer un monument al president Macià. Recordo que em vaig haver de desplaçar a la Rambla, al Palau de la Virreina, per emetre el vot. L’opció que vaig votar jo va ser la guanyadora, però després l’alcalde va construir el que ell va voler. La que va guanyar va ser un feix de raigs làser a la plaça Catalunya que havien de projectar les quatre barres molt amunt, de manera que es poguessin veure des de qualsevol racó de Catalunya, mirant el cel. Vaig decidir no tornar a votar les iniciatives socialistes perquè no són serioses, i no ho he fet, ni ho faré.

Enriqueta Bono i Ventura

Barcelona

Segons al meu sincer entendre, Casal rock és un programa televisiu una mica forçat i patètic. Em sembla com si es volgués aprofitar la bona fe d’uns avis que han de demostrar fins on encara poden arribar fent veure que s’ho passen molt bé. Fan gràcia i ja li va bé a la nostra televisió pública, que dedica bona part dels seus programes d’entreteniment a ridiculitzar persones que formen els fonaments de la nostre societat, com polítics, religiosos i ara la gent gran.

Preferiria un Casal expert, on els avis poguessin compartir amb serenitat, també amb bon humor, les experiències acumulades durant la seva vida i així poder enriquir altra gent, que és el que ens toca fer. Em permeto un suggeriment als avis jubilats – jo també ho sóc – del Casal rock. Crec que aprofitant la bona situació mediàtica que us ha proporcionat el vostre espectacle, seria un bon moment de fer una vaga com a protesta per la congelació de les nostres pensions. Qui defensa els avis jubilats? Pareu el circ un quants dies i digueu a la gent que, tal com van les coses, ara no estem per saltar d’alegria.

Joan Puig Vilanova

Sant Cugat del Vallès

Sens dubte, els catalans hem de donar suport i lluitar amb força per la nostra, que no és altra que la roja.

No em refereixo a cap selecció de futbol o símbol comunista, no, sinó a quelcom molt més important per a nosaltres, el nostre ecosistema, història i cultura. Em refereixo, naturalment, a la tonyina roja del nostre mar, que està sent exterminada per la globalització insostenible i davant de la nostra passivitat. Cal que els catalans, i la resta de pobles banyats per la Mediterrània, no ens deixem marcar més gols i donem suport sense fissures a aquesta roja i no defensem altres colors enlluernadors com el verd del ien.

Anna Maria Goula

Barcelona

Benvolguda Sra. Patrícia Gabancho, vagi per davant el meu franc respecte i admiració per la seva coherència i valentia defensant quelcom tan clar i evident com és la llengua, la parla d’un poble, petit o gran, tant li fa, però mil·lenari, com és Catalunya. El seu article Trampes lingüístiques (AVUI, 4 de juny) és per treure’s el capell i fer enrogir més de quatre fariseus “educats”.

Zacaries Egea

La Llagosta