Dilluns passat, dos quarts de quatre de la tarda. Telenotícies comarques al canal 3/24. Breu notícia sobre el Congrés de Cultura Popular i Tradicional celebrat a Tortosa el passat cap de setmana, organitzat, assistit i finançat pels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Es mostra una de les “activitats”, que consisteix en un nen, al qual li han enganxat a l’esquena tot de cintes llargues de diferents colors, que fa de bou i corre d’un cantó a l’altre, tot rient. Altres nens i nenes, igualment riallers i contents, l’han de perseguir i aconseguir arrencar – li les cintes. Tot això per “preparar – los” per quan siguin més grans i puguin fer aquesta activitat i /o d’altres de semblants, de tots conegudes, amb bous de veritat. Cal afegir – hi alguna cosa més?

Dolors Duc

Tarragona

S’ha obert un debat públic sobre si la nostra societat vol o no que hi hagi dones que es mostrin, és un dir, amb burca o nicab o qualsevol altra vestimenta que les oculti totalment. Recordaran quan va començar la polèmica sobre l’ús del mocador a les escoles i ara el mocador ja no es posa en qüestió perquè tenim dones arreu amb mocador. Ja és “normal” que les dones musulmanes, com en altres temps les nostre besàvies i més tard les immigrants del sud, portin mocador per tapar – se els cabells.

Ara estan apareixent noves maneres de tapar – se i la burca n’és l’extrem. Qui és qui ordena emparant – se en una cultura aquesta mena de situació per a les dones? No se sap ben bé, és el costum. Diran els homes: si de fet ho porten perquè volen. Però han de saber, elles i sobretot els seus homes, que aquí no ens agraden aquests costums i, si vénen per quedar – se, han de fer un esforç per agradar – nos. Les occidentals hem lluitat per poder anar pel món com ens doni la gana i aquest dret l’hem guanyat a pols i no estem disposades a tornar enrere. No estem disposades que ens dictin normes ni a obeir ordres interessades que suposadament vénen de Déu. D’aquest mal ja n’estem vacunades. La burca és, per molt que es vulgui dissimular, un signe d’identitat.

Sefa Amell

Barcelona

Molt bé la resposta de Jaume Teixidor a l’entrevista en què Monserrat Coll defensava la burca per no fer una discriminació religiosa. Hi ha qui compara la burca amb l’hàbit de les monges. Discrepo del tot: veus una monja pel carrer i veus una dona vestida de monja, no la confons amb res més. En canvi, veus una burca pel carrer i a sota tant s’hi pot amagar un home com una dona. Només veus uns ulls, i no són tan diferents els femenins dels masculins. No m’agradaria trobar – me una burca en un carrer solitari i fosc: és molt perillós. A casa seva cadascú vesteix com vol, però trobo que en llocs públics cal seguir unes regles “normals” a cada país.

Maria Antònia Aragay i Prades

Barcelona

Al diari del 21 de maig es publicava a l’AVUI una informació on s’afirmava que el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona havia avalat les reformes d’una farmàcia. En aquest sentit, cal saber que, davant la sol·licitud formulada per una oficina de farmàcia per fer reformes, la intervenció del Col·legi s’ha de limitar a vetllar únicament pel que preveu la normativa sanitària vigent en la matèria.

Els responsables de la farmàcia van comunicar les reformes sense modificació de l’accés al públic i l’article 17 del decret 40/1992, que regula la modificació de locals d’oficina de farmàcia, recull que: “Si la modificació del local sol·licitada no afecta els accessos del públic a aquest, es concedirà sense més tràmit…”.

No obstant això, aquesta comunicació en cap cas eximeix del requisit de tramitar la corresponent llicència d’obres davant l’Ajuntament de Barcelona, més quan es tracta d’un edifici catalogat com a Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El Col·legi es limita a actuar en l’àmbit sanitari, per competència delegada del departament de Salut, però no disposa de competències ni en matèria d’urbanisme, ni de patrimoni; per tant, tampoc ha pogut avalar les obres en el que afecta aquests àmbits.

Maria Calvo (secretària de la junta de govern del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona)

Barcelona

Maria Rosa Virós i Galtier va morir el passat dissabte 15 de maig a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els seus familiars volem expressar el nostre reconeixement i agraïment a les persones que l’han atès en aquest hospital al llarg d’aquests anys, el Dr. Josep M. Sánchez Tapias i el Dr. Benet Nomdedeu (que ens va ajudar i acompanyar fins al final) i molt especialment a tot l’equip humà de l’UVI (3a planta, escala 7), que van lluitar en tot moment per a la seva recuperació. A tots ells, el nostre més sincer agraïment per la seva qualitat professional i per la seva delicadesa i humanitat.

Familiars de Rosa Virós i Galtier

Barcelona

Dimarts passat, en la informació de la pàgina 31 sobre les subscripcions gratuïtes a diversos mitjans per als ciutadans que al llarg del 2010 compleixin 18 anys, es deia que la durada és d’un any, quan, en realitat, cada publicació tria la modalitat i la durada de la subscripció.