El Barça és el principal poder social amb què compta Catalunya. Cap altra institució gaudeix de la projecció mundial del club, ni d’una incidència tan marcada dins el país com la que representa la seva capacitat d’integració. La presència del Barça fa més per gestionar la convivència en un territori amb més d’un milió i mig de nouvinguts que qualsevol llei en matèria d’immigració. És cert que, en part, a aquesta situació hi hem arribat com a sublimació d’una clara mancança fruit de la nostra anormalitat nacional. L’absència d’Estat i de selecció han contribuït a fer que una gran majoria projecti els seus anhels d’identitat en un equip de futbol. Però un cop s’ha consolidat la relació entre el Barça i la catalanitat, i aquesta combinació intervé de manera efectiva en la societat de masses d’aquí i d’arreu, seria absurd menystenir la seva influència i malbaratar les seves possibilitats. Per això el procés d’elecció a la presidència del club que s’obre aquesta setmana adquireix unes proporcions transcendentals no només per als socis de l’entitat o per als interessats en el món de l’esport, sinó per a les aspiracions polítiques, econòmiques (i emocionals) de tota una comunitat.

QUE LES ELECCIONS DEL 13 DE JUNY siguin tan rellevants té molt a veure, no cal dir – ho, amb el que s’ha construït fins ara. El perfecte encaix entre Barça i país, l’orgullosa presència global des de la catalanitat desacomplexada (incloent – hi la formulació clara d’una ambició nacional que encara defuig la majoria de l’estament polític) és un actiu que cal mantenir i desenvolupar, però que podria perillar en funció de qui sigui escollit, com també podria trontollar el projecte esportiu triomfant, la gestió econòmica notable i la fascinant oportunitat que, almenys en alguna cosa, Catalunya vingui associada internacionalment a l’èxit.

D’ENTRE LES DIVERSES CANDIDATURES amb possibilitats d’assolir la presidència del club, al meu parer n’hi ha una que per la seriositat, la integritat, la professionalitat i el compromís amb el país de la majoria dels seus components pot assegurar no sols la continuïtat d’aquest model admirable de Barça, sinó fins i tot perfeccionar el llegat de Laporta. Marc Ingla i les persones que l’acompanyen, gent com Alfons Godall, Albert Vicens o Ferran Soriano, estan en perfectes condicions de progressar en el camí de l’excel·lència. Estic convençut que amb ells es mantindrà el joc enlluernador del primer equip de futbol (i també el de les altres seccions), s’incrementaran els ingressos, es multiplicaran els socis, es guanyarà encara més presència internacional i persistirà la fórmula de vincular tots aquests valors a un projecte de catalanitat. A això caldria afegir – hi que el mateix plantejament de la candidatura d’Ingla ens permet intuir que s’acabarà amb els tics de supèrbia i de personalisme que tal vegada han significat les més marcades ombres del laportisme.

OPTAR PER LA CANDIDATURA de Sandro Rosell, per contra, a més de donar carta blanca a una persona que, en la meva opinió, té el risc de caure en deliris egòlatres que farien minúsculs els que han acusat Laporta d’exhibir, suposa una amenaça clara a tots els elements positius que representa el Barça actual i a les noves fites que es podrien assolir. Per començar, i tenint present els sectors econòmics i mediàtics que donen suport a Rosell, perilla la idea d’associar el Barça al catalanisme sense complexos. Em temo que Rosell retornaria el club a aquest esperit regionalitzador i sucursalista espanyol que va caracteritzar el Barça de l’època de Núñez i de Gaspart, un moviment retrògrad que arribaria en el pitjor moment per a una Catalunya en què ja s’està votant per la independència i en què cal acumular forces (forces socials com el Barça) per fer el gran salt. Però a la tebior catalanista que em sembla percebre en la figura de Rosell – el seu atribut més preocupant des d’una lògica política – s’hi afegeix, com ha emergit aquests dies, una inquietant proximitat amb una manera de fer negocis per desgràcia massa freqüent en la realitat caníbal que caracteritza el món dels administradors del futbol i de la qual el Barça hauria d’estar completament al marge. Cal reclamar una voluntat de transparència i d’honestedat exemplar. El Barça ha de marcar una diferència en aquests termes i més per contrarestar una època en la qual la corrupció s’està estenent a totes les esferes de la vida social. És clar que, per això, el primer requisit és que l’expedient dels candidats es trobi immaculat i lliure de tota màcula.

AFORTUNADAMENT PER ALS SOCIS DEL CLUB, la dinàmica barcelonista es pot convertir en el viu exemple de com un factor de poder reflecteix els aspectes més positius d’una societat que vol superar les enormes dificultats que la tenallen. L’accés a la presidència de Laporta el 2003 d’alguna manera es va transformar en la primera mostra que els sectors emprenedors i competitius del país (amb l’afegit d’incorporar una important transformació generacional) podien engegar una dinàmica virtuosa més enllà de les estructures estancades d’ordre polític, econòmic i mediàtic que es van heretar de la Transició i que són en part responsables de la paràlisi i del desconcert que vivim en l’actualitat. La construcció d’un equip basat en la competència i no en la fidelitat ja és molt més del que presenten la resta de factors de poder que embasten la nostra societat (començant pels partits polítics) i era el que semblava inspirar els mandats de Laporta fins que ell va anar oblidant les premisses del seu projecte. Així ha acabat cada cop més aïllat o bé donant suport a un candidat insípid (però obedient) com Ferrer. L’esperit primigeni del col·lectiu amb iniciativa i amb talent només em sembla tornar a percebre’l en la candidatura d’Ingla, Soriano, Godall i Vicens.

PER ACABAR, NOMÉS VULL OBSERVAR que precisament per abandonar aquest esperit meritocràtic un hipotètic salt a la política de Laporta està abocat al fracàs. A pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya, sabem alguna cosa de l’equip que envolta Laporta en la seva estratègia per assolir una majoria parlamentària? Algú li està redactant un programa electoral amb respostes, no només per a la llibertat de Catalunya, sinó també per superar la crisi, per millorar l’educació o per dissenyar una proposta sobre infraestructures? Amb el seu carisma, i menys amb la seva vocació de cabdill redemptor, no n’hi haurà prou per esdevenir president de la Generalitat.