Si d’alguna cosa podem enorgullir – nos els telespectadors és de programes com 30 minuts. La seva llarga trajectòria ha merescut tota mena de compliments i reconeixements. No cal incidir – hi. Una de les darreres perles va ser el programa del passat 11 d’abril sobre l’impacte de la crisi en la immigració. Aquell segment que fa poc que ha arribat, el que té menys nivell d’estudis i, per això mateix, el primer en ordre i intensitat a rebre el cop de la recessió. Amb el to etnogràfic i proper amb què ens té acostumats, el reportatge confrontava la situació de violència latent, de marginació i pobresa en què viu una franja dels nouvinguts amb la sensació d’invasió, de desplaçament, dels habitants de tota la vida. Tot i que mentalment hi podríem posar noms de viles i ciutats diverses, la població retratada, esclar, era Salt.

SI A HORES D’ARA L’IMPACTE de la crisi fiscal en els nostres ajuntaments té per nom Roda de Barà i Santa Coloma de Gramenet, com a exemples dels estralls de la corrupció, Salt ha passat a convertir – se en la punta de llança del debat sobre la immigració. El principal atribut del programa: recordar – nos que la immigració és una realitat social, palpable i consistent com poques. No pas una entelèquia, ni una proposta de convivència, ni un experiment social d’interrelació. Una situació física i concreta, creixentment propera però mai prou coneguda.

AQUEST 30 MINUTS, de previsible final feliç, no posava l’atenció en alguns dels principals perills del tractament de la immigració en els mitjans de comunicació. En el sempre mesurat debat, hi observo dues posicions que ens agrada freqüentar. Una: la caricaturitzada com a bonista, que en l’estereotip passaria per resoldre els problemes amb paraules i bones intencions. Caldo de cultiu de la xenofòbia més impacient. A l’altra banda, una posició de creixent tancament que partiria de l’evidència que en el mateix vaixell no hi poden cabre tots els afamats de la Terra. Una lectura certa en el contingut, mai verbalitzada del tot, però que voreja en les formes el discurs generalista, simplista i per tant xenòfob. Un discurs que tampoc va a l’arrel del problema: la immigració és un fenomen que sobrepassa amb escreix les capacitats competencials (i pressupostàries!) dels governs locals i les comunitats autònomes. Com diria Sunzi, és savi qui sap escometre els reptes al nivell de la pròpia capacitat de resposta.

D’AQUESTA DIALÈCTICA s’escola un dels perills més propers amb què es mou el catalanisme polític, el de caure en una política de confrontació amb la immigració. Si no pel fons, sí per les formes emprades. També per les interpretacions. Perversa des del punt de vista social i miop des del punt de vista electoral. Si hom ha acusat, no sense raó, una part de l’espectre polític de voler fer de la condició d’immigrant un fet de per vida, que s’hereta i es traspassa entre generacions com l’anell de compromís de l’àvia; l’altre extrem en cap cas pot ser propiciar, per acció o per omissió, una segregació social tan greu com potencialment irreversible. Un error, per altra banda, que partiria d’ignorar la nostra història, com a mínim des de l’Edat Moderna cap endavant.

LA CATALUNYA DE LA TRANSICIÓ, revisitada i mitificada tant com vulguem, va aconseguir incorporar a un catalanisme més o menys difús una part important de la immigració. Una condició que va esdevenir compatible i enriquidora amb els fonaments mateixos del catalanisme. Sense ser – ne conscients, molts de nosaltres hem estat educats en aquest experiment social i polític. Un actiu que no podem pas perdre. El perill actual del catalanisme és el de caure en dues posicions confrontades. Una. La d’entendre els immigrants com un ens aliè al cos social. ¿Això té sentit amb un 16% de població immigrada, amb fills i aviat néts escolaritzats en català? L’altra. La de continuar pensant en els immigrants en clau de reserva índia. La de tractar – los de minoria social i electoralment inactiva.

LA PRINCIPAL MIOPIA: caure en un discurs que pugui ser entès de confrontació per part d’una àmplia majoria dels immigrants. Donar per descomptat, equivocadament, que aquests no són dels nostres. El deure pendent del catalanisme, urgent i irrenunciable, bastir un discurs tan inclusiu com nacionalment potent.