En un país empresonat mentalment pel dogmatisme progressista, un alcalde de dretes sempre és un indesitjable sense pal·liatius i un senyor o una senyora sense papers arribats de l’Àfrica, subsahariana o sobresahariana, són, per definició, unes bellíssimes persones. Si no tenen papers però són de Rússia, els Estats Units, el Japó, Israel o l’Aràbia Saudita, fa de més mal dir, perquè aquí el perfil d’immigrant xoca contra el clixé d’imperialista infame, nou – ric o assassí, i ja se sap que quan a una ment dogmàtica la poses davant d’una contradicció se li fonen els ploms perquè té la facultat de raonar desactivada pel desús.

Aquesta incapacitat de superar els prejudicis ideològics és la que porta, també, a insultar l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, més enllà de la legítima discrepància. Aquest pinyó fix mental és el que fa possible que surti gratis qualificar algú de racista i xenòfob a la mínima. Aquest Catecisme del Bon Ciutadà del Món és el que faculta tot un presidenciable d’ICV com Joan Herrera per dir bertranades de l’alçada d’un campanar i d’un minaret posats l’un al cim de l’altre tot afirmant que la postura dels convergents és discriminatòria quan, en realitat, el discriminador és ell. Perquè no posar en coneixement de les autoritats la situació irregular d’un nouvingut sí que és condemnar – lo a la marginalitat, la ciutadania de segona, a la clandestinitat. En canvi, cap normativa sosté que calgui expulsar algú sense papers, sinó “iniciar els procediments de retorn o posar en marxa procediments per concedir – li el dret a seguir en el territori” (Cecilia Malmström, comissària europea, dixit). Això no és racisme. Tampoc paternalisme de Domund postmarxista. Personalment, no faria fora del meu país (del seu país) ningú que no en vulgui sortir. Esclar, sempre que compleixi les lleis com qualsevol altre conciutadà.