L’Obama català

Josep Anglada, líder de l’insignificant partit Plataforma per Catalunya (PxC), diu que vol ser l’Obama blanc. No, sisplau. El que necessitem és un Obama català que sàpiga integrar negres, grocs, morens, blancs pàl·lids i tutti quanti. Que desterri falsos clixés com la lletania que els immigrants col·lapsen els serveis socials públics. Per qui les vulgui, les dades aviat estaran disponibles a la web de la secretaria de la Immigració. Les dades diuen, per exemple, que els llatinoamericans passen la grip a casa i que només les noies s’acosten al CAP per demanar, tatxim, tatxim… preservatius! És veritat que van més als serveis d’urgències però, en conjunt, el cost de salut per càpita en el cas dels estrangers se situa en la meitat de la mitjana catalana. Amb l’ensenyament, si fa no fa el mateix: la població estrangera (1.250.000 persones) representa el 17% de la població catalana, però només el 13% dels escolars. Això sí, la proporció d’immigrants entre pública i concertada és de 4 a 1. El servei públic que més col·lapsen és la presó (42%), però suposo que no ens barallarem per anar – hi, oi? Si en algun punt falla la integració és en la llengua. Els llatinoamericans són els que més estudien el català i els que menys l’usen. Per això estaria bé que el secretari d’immigració d’UDC, el dominicà Guillermo Ángeles, pediatra que porta onze anys vivint a Barcelona i que milita al partit democristià des del 2007, fes el gest en públic de pronunciar ni que siguin un discret “bona nit”. Au, vinga, Guillermo. Segur que l’Àngel Colom, el teu homònim de CDC, estarà encantat de donar – te un cop de mà. I, sisplau, desterrem entre tots la demagògia de l’Anglada. Perquè els immigrants han vingut aquí per quedar – s’hi i, fins fa poc, ens han fet a tots una mica més rics: entre el 35% i el 40% del creixement del PIB estatal està directament vinculat a ells.

Neu olímpica?

Ni Obama blanc ni país blanc. Ja es veu que el blanc no ens prova. El pitjor que li podria passar a una improbable Barcelona olímpica del 2022 seria precisament que nevés. Us imagineu uns Jocs d’Hivern amb Catalunya col·lapsada, a les fosques, sense aigua, morta de fred? Fóra prudent que ens estalviéssim un ridícul mundial d’aquest calibre. Per fer uns Jocs, ja es veu que o bé ens faltarà neu o bé ens en sobrarà. I a hores d’ara no sabem què seria pitjor. De fet, vist el que ha passat els darrers anys amb la xarxa elèctrica, un comença a dubtar que avui dia poguéssim organitzar ni tan sols uns Jocs d’Estiu. Que lluny que queda l’èxit del 1992. Potser que ens ho fem mirar.

Llibres al sol

Ara no és el millor moment per dir – ho, però la major part del temps la nostra és una terra primaveral, temperada. Molt agradable de viure – hi. Per fer – nos la vida encara més propícia, Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya (BC), per fi ha aconseguit sortir a la conquesta dels Jardins de l’Hospital. Aquí teniu una primícia: a partir del pròxim Sant Jordi i fins al 31 d’agost, la BC hi posarà taules, cadires, servirà llibres que té duplicats i revistes, i donarà accés a internet amb wifi. El projecte, batejat com Llegim al jardí, està inspirat en una experiència semblant de la Biblioteca Pública de Nova York. Com que al jardí ja hi ha un xiringuito bar, la cosa pinta bastant refrescant. Això sí, el consum d’alcohol hi estarà prohibit. I hi haurà vigilants, a veure si la iniciativa aconsegueix canviar l’ambient marginal i enrarit d’aquell preciós racó del Raval. Que l’Anglada en prengui nota: són propostes com aquestes les que fan avançar la cohesió social i la convivència. Tots podem fer una mica d’Obama.

‘Destino’

Per cert, la mateixa BC, a través de la seva pàgina web, ha posat a disposició de tothom qui ho vulgui la col·lecció sencera de la històrica revista Destino, la capçalera més intel·ligent del franquisme a Catalunya, que amb els anys va anar evolucionant cap a una posició liberal, d’oposició suau a la dictadura i de respecte cap a la cultura catalana: Josep Pla, Nèstor Luján i Baltasar Porcel en van ser alguns dels culpables. Tot Destino ha estat digitalitzat, inclosos els exemplars que la BC no té, els de l’any 1985. Si algú els conserva, ja ho sap.

Estatut falangista

L’evolució de Destino va ser semblant a la que van fer personatges com el falangista Dionisio Ridruejo, de qui ara Jordi Amat ha recuperat una intervenció inèdita del 1971 on diu que acceptaria la independència de Catalunya. Sí, tal com ho sentiu. Són paraules pronunciades en una trobada amb intel·lectuals catalans com Josep Benet i González Casanova. Amat ho ha recollit al llibre titulat Els ‘Coloquios Cataluña – Castilla’ (1964 – 1971), publicat per l’Abadia de Montserrat. Ridruejo: “En nombre de la libertad humana tengo que aceptar la posibilidad de que una decisión mayoritaria convirtiese en estados independientes a cada una de las comunidades españolas, ibéricas si ustedes quieren, que integran el estado español”. També afirma que l’Estatut del 1932 era curtíssim i criticava que en última instància pogués ser retallat per un tribunal: “Cuando he vuelto a leer el estatuto de Cataluña me he encontrado pavorosamente sorprendido de lo centralista que es. Resulta que es el desideratum que pudiera desear el más feroz de los centralistas: todos los cabos están atados, las briznas de autonomía que se conceden al país son pequeñísimas, no llegan a ser nunca verdaderamente soberanías, siempre autonomía”. I afegeix: “Hay, por otra parte, un recurso correctivo que se usó mal, con peligro y daño para todos, que es el de la recusación constitucional de los acuerdos inconstitucionales del parlamento local”. Aquesta musiqueta us sona, oi? Que els savis del Tribunal Constitucional i tots els que hi han presentat recursos llegeixin Ridruejo, segur que saben qui era. Rectificar és de savis.