Ahir enterraven a Mataró Francisco Melero Navarro, que va ser regidor socialista, president de club esportiu i dirigent veïnal del barri de Cirera. Melero era immigrat i tenia una sabateria. No era pas un personatge de primera línia, més aviat era poc conegut fora de la seva ciutat, però en parlo per reivindicar la figura dels molts Franciscos Meleros que han tingut les viles i ciutats d’aquest país des que el 1979 la democràcia va arribar als ajuntaments. Era gent molt vinculada a la seva comunitat, que provenia de la lluita veïnal contra el pitjor dels governs locals franquistes. Estaven poc formats, però tenien profundes conviccions i un gran compromís polític. Suplien amb entrega i dedicació la manca d’estructures administratives fortes. Avui, en canvi, qualsevol regidor de govern disposa de serveis tècnics especialitzats i les administracions s’han anat professionalitzant. Els ajuntaments d’ara no tenen res a veure amb els de fa trenta anys.

Aquests dies, però, alguns alcaldes i alcaldesses estan d’actualitat per immigració, prostitució i altres conflictes com la inseguretat. Salt, el Vendrell, Vic, la Jonquera, Mataró, Barcelona… Amb l’arribada de la democràcia, els governs locals havien de construir físicament les ciutats atrotinades que heretaven del franquisme. Tres dècades després, la feina dels alcaldes és encara més complexa en època de crisi econòmica. Han de construir les seves comunitats socialment, cohesionant – les i fent encaixar realitats molt diverses.

Hem tingut alcaldes i regidors com Melero. Fins i tot tenim un president de la Generalitat d’origen andalús, José Montilla. Però tot es complicarà si no integrem plenament la nova immigració i, havent assumit els seus deures, poden exercir el dret a vot. El repte, però, serà superar la barrera mental i incorporar – los no només a l’urna sinó als governs. Perquè en la construcció de la Catalunya actual hi ha hagut molts nous catalans, i cal treballar perquè les persones immigrades s’incorporin al projecte de país de futur. Un país d’acollida on casos com els de Vic, el Vendrell i Salt no donin peu a episodis conflictius com els de les banlieues parisenques.