Tal com diu la dita, “si expulses de casa la realitat per la porta, tornarà a entrar per la finestra”. En aquest cas, la porta es podria dir Vic; la finestra, Salt, i la realitat serien els problemes derivats de la darrera i gran onada immigratòria que el nostre país ha rebut.

NO, POTSER NO FÓRA JUST DIR que la immigració és un problema, però resulta evident que, amb les magnituds i els ritmes de la que ha arribat a Catalunya durant els darrers dos lustres, genera una pila de problemes. Només des de la ceguesa d’una certa esquerra de saló, o des de la frivolitat d’aquells per als quals la immigració vol dir poder anar a sopar avui a un restaurant pakistanès i després a ballar en una discoteca afro mentre una noia hondurenya els neteja la casa, només des de la beneiteria multicultural es pot idealitzar el fenomen o negar les complicacions que provoca.

D’ALTRA BANDA, ÉS NORMAL, és inevitable que sigui així. A diferència del melting pot nord – americà, la nostra societat ha acollit, al llarg dels darrers segles, importants contingents immigratoris, però, ja fossin els occitans de finals del segle XVIII o els espanyols del segle XX, es tractava de col·lectius força homogenis i socioculturalment propers, i així i tot tampoc no mancaren les tensions. Mentre que en societats com la francesa, l’anglesa, la belga o l’holandesa la presència de persones de procedència africana, asiàtica, antillana? – originàries al principi de les colònies o excolònies – començà a mitjan segle XX i ha tingut cinquanta anys, dues generacions per a ésser digerida – i no pas sense conflictes, a vegades greus – , aquí l’arribada de la immigració extracomunitària ha estat fulgurant, sobtadíssima, i amb una heterogeneïtat de procedències només possible en el globalitzat segle XXI.

ENCARA NO FA DUES DÈCADES que la comunitat gambiana del Maresme era una nota quasi única d’exotisme en el nostre paisatge humà, i avui les escoles i les places de desenes de municipis catalans són una Babel de llengües i un mosaic de colors de pell. El 2004, Guissona tenia censats un 13,1% d’estrangers, i ara són quasi el 50%. En el mateix període de cinc anys, els estrangers a Salt han passat de l’11,7% al 43%; a Manlleu, del 10,8% al 23%; a Vic, de l’11,3% al 23%. En el conjunt de Catalunya, els 181.590 estrangers de l’any 2000 (el 2,9% de la població total) s’han convertit enguany en 1.251.505 (el 16,57%). Pretendre que un moviment demogràfic d’aquestes magnitud i rapidesa es podia produir sense suscitar hostilitats ni recels entre la població receptora és d’un candor inversemblant. Titllar automàticament les mostres de neguit o els incidents que van sorgint – ahir a Vic, al Poble – sec o als Pisos Planas del Vendrell, avui a Salt – de “racisme” i “xenofòbia”, com si els veïns i els ajuntaments preocupats per l’impacte del fenomen immigratori fossin simpatitzants del Ku Klux Klan, resulta una indecència ètica i una irresponsabilitat política.

UN DELS ARGUMENTS MÉS HABITUALS dels que tendeixen a minimitzar la problemàtica immigratòria ha estat que els nouvinguts eren indispensables per al creixement econòmic dels darrers anys. Així va ser, sens dubte, al nivell de les grans magnituds estadístiques (increment del PIB, de la recaptació fiscal, de les quotes a la Seguretat Social?), tot i que també caldria considerar el drenatge financer de les trameses de diners als seus països d’origen. En tot cas, era un lloc comú advertir, fa 2 o 3 anys, que quan arribés una crisi la immigració ens donaria maldecaps. I bé, la crisi ha arribat, està essent llarga i, amb ella, immigrants i nacionals es disputen asprament els llocs de treball escassos, les ajudes socials insuficients, l’assistència sanitària sobrecarregada? o fins i tot els bancs de places i parcs on passar l’estona els jubilats d’un camp, els joves aturats o desvagats de l’altre. En aquest context, el més lleuger increment de la delinqüència esdevé explosiu, un incident de trànsit degenera en xoc intercomunitari i l’impagament d’unes quotes de la comunitat de propietaris pot fer saltar pels aires la convivència.

DAVANT DEL PANORAMA DESCRIT, la doctrina políticament correcta recepta tan sols mesures pal·liatives: calma, tranquil·litat, molta mediació, i sufocar cada brot conflictiu com si es tractés d’un petit incendi aïllat, sense atendre ni donar resposta a les causes comunes i de fons, als reptes culturals, socials, jurídics, pressupostaris, etcètera, que la nova immigració planteja. Fer això últim comportaria admetre que existeix una seriosa problemàtica immigratòria global, i el progressisme instal·lat tendeix a negar – ho. A negar – ho i a aplicar a les manifestacions del tema, sempre que pot, la tàctica de l’estruç, com va fer en dates recents l’alcaldessa de Cunit.

UN ALTRE ‘MANTRA’ PRETESAMENT d’esquerres sobre la immigració és que aquesta “no s’ha de polititzar”, i que si l’alcalde de Vic plantejà el tema de l’empadronament dels il·legals, si irats veïns de Salt denuncien l’augment de la inseguretat ciutadana, és “perquè s’acosten eleccions” i aquest o aquell partit volen pescar vots. Ja em disculparan, però el raonament em sembla grotesc. Si els processos electorals serveixen per debatre i confrontar propostes sobre els problemes del comú, si segons totes les enquestes la immigració és una de les tres o quatre qüestions que més preocupen els ciutadans, ¿no és abans d’anar a les urnes quan cada partit ha de presentar les seves idees al voltant d’aquest assumpte – des dels “papers per a tots” i les nacionalitzacions massives fins les fórmules a la Sarkozy, sempre que aquestes idees no topin amb el Codi Penal, a fi i efecte que els electors puguin triar amb coneixement de causa? ¿O resulta més intel·ligent convertir la immigració en un tabú, i deixar que se n’ocupi en exclusiva el Josep Anglada de torn?