TEORIA I PRÀCTICA · 200 immigrants reagrupats participen en un programa de formació laboral INTEGRACIÓ · La Generalitat defensa la inserció laboral per evitar l’exclusió social SECTORS · Els alumnes s’han format en soldadura, cuina i telemàrqueting

Jo sempre havia treballat, duia un ritme de vida molt accelerat: els nens, la casa, la feina… I quan vaig arribar aquí va ser com un cotxe que frenes de cop". Així és com explica Rocío Vázquez, una colombiana de 37 anys, la seva arribada a Catalunya aviat farà un any. Com que va arribar per reagrupament familiar, es va trobar que no podia treballar. Ara, però, gràcies a les pressions de la Generalitat, el govern espanyol ha acceptat modificar – ho i les persones reagrupades amb un any de residència tenen automàticament el permís de treball. Ahir Rocío va ser una de les 200 persones que van rebre el certificat del Programa de Reagrupament i Treball.

Soldadura, cuina, cambrer, telemàrqueting, geriatria, atenció al comerç, mosso de magatzem i lampisteria són alguns dels cursos del programa, una iniciativa de formació sociolaboral que s’emmarca en el Pacte Nacional per la Immigració. Tot i admetre que són temps difícils per trobar feina, el secretari per a la Immigració, Oriol Amorós, destaca la importància de la formació: “Són temps difícils, però entre tots ens en sortirem si ens arremanguem, som actius, fem formació i tenim desig de millorar. Us demano que no us quedeu tancats a casa”.

Els arguments que una família amb dos salaris pot viure millor i que els immigrants han de participar al màxim en la societat d’acollida – i la feina s’entén com a una eina de participació – són precisament els que ha fet servir Catalunya per reclamar al govern Zapatero que introduís la modificació legal perquè les persones reagrupades puguin treballar.

Rocío s’ha format per ser teleoperadora, com María Cristina Paz, també colombiana, de 44 anys. Ho han fet a través de la Fundació Hadama. Han estat 114 hores de formació laboral i unes setanta de pràctiques, a més de 65 d’aprenentatge del català. Un 17% dels alumnes ja han aconseguit un contracte. No és el cas de Rocío ni de María Cristina, però totes dues tenen l’esperança que en un moment o altre els sortirà alguna cosa. “No em penedeixo d’haver deixat el meu país i la feina que tenia allà, perquè vaig optar per estar amb el meu marit. Però no poder treballar és terrible”, insisteix María Cristina. Ella ja té els dos fills aquí. Els de Rocío, en canvi, encara són a Colòmbia, amb una àvia i una tia. Amb el títol a la mà, confien que el camí, com a mínim el camí laboral, sigui ara una mica més planer.