És innegable que l’Ajuntament de Vic s’ha equivocat a l’hora d’encarar el debat sobre la immigració, entre d’altres raons perquè justament el padró és més un avantatge que no pas un problema. Però, dit això, el cas és que l’alcalde de Vic ha tingut la valentia de trencar un silenci – llarg, obligat i, sobretot, oficial – que no servia per gaire més que per allunyar, encara més, la realitat del carrer del discurs institucional i políticament correcte.

El cas és que, pel que fa a la immigració, només hi ha dos plantejaments clars i fàcilment comprensibles. L’un, ja molt marginal dins la societat, és el de les fronteres obertes i papers per a tothom. És coherent i just, però requereix que les societats protegides on exercim els nostres privilegis europeus deixin d’existir com a excepció al món. I és difícil que l’opinió pública accepti una Europa pitjor, encara que sigui dins un món millor.

L’altre discurs és brutal, però inequívocament emergent. És el que considera els immigrants com a instruments que es poden utilitzar conjunturalment i expulsar quan convé. Des d’aquest punt de vista els treballadors estrangers estan en aquesta societat, però no en formen part. És injust i cruel, però igualment fàcil d’entendre.

I, entremig d’aquests dos blocs, la realitat del que es fa. Que ve a ser: s’han de blindar les fronteres amb tanques físiques i lleis penals, però, de sotamà, cal deixar entrar els centenars de milers de treballadors que demanen els empresaris. Un cop a dins, no se’ls ha d’aplicar la llei d’estrangeria i se’ls han d’oferir els serveis bàsics, com sanitat i ensenyament, però sense donar – los ni permís de residència ni de treball. És a dir, que s’espavilin en negre o es busquin la vida…

I aquesta realitat no té discurs. No en pot tenir. Per tant, cal una política nova que, a més, es pugui explicar. És urgent.