U: DESCONFIO DELS QUE simplifiquen els temes complexos. M’ofenen les asseveracions contundents que cerquen rèdit partidista. Pensar en funció dels vots és un mal que converteix la política en el segon problema dels ciutadans. Simplificar pot provocar grans estralls, deia Isaiah Berlin. La política feta des de les obvietats promou l’estupidesa col·lectiva. Dir que a Catalunya no hi caben tots els immigrants només busca aconseguir els vots de la por.

DOS: NO ENS DEIXEM PORTAR per la indignitat col·lectiva. Catalunya s’ha construït des de la immigració. En paraules del president Pujol: Catalunya és la resultant de les institucions medievals, la industrialització del segle XVIII i la immigració. Pocs països europeus han acollit tantes migracions com Catalunya. Pocs indrets d’Europa són tan bon exemple de com una societat pot produir i socialitzar capital integrador.

TRES: LA SOCIETAT CATALANA té dret a sentir – se satisfeta de com ha digerit les contínues onades d’estrangers, incloent – hi l’actual. En termes generals ho ha fet molt bé. Els ajuntaments han acumulat molts mèrits; el de Vic fins ara també. El capital integrador de la societat catalana és notable; no el dilapidem.

QUATRE: SOM MAJORIA ELS QUE no volem que la mala gestió política de la immigració ens condueixi a una societat defensiva i intransigent. No volem una immigració utilitzada partidistament ni una societat que utilitzi en termes productius els immigrants quan les vaques són grasses i les estigmatitzi quan les coses no van bé. No volem un país que accepti els immigrants com a mà d’obra barata en l’economia submergida, amb salaris inconfessables i sense cobertura sanitària, educativa, social ni cultural.

CINC: VOLEM UN PAÍS AMB LLEIS clares i aplicables; on cada institució faci la seva feina. Tant la llei d’Estrangeria com l’Estatut contenen les disposicions necessàries per fer una gestió política eficaç. El control de fronteres i la determinació dels contingents de treballadors estrangers correspon a l’Estat. Les polítiques d’acolliment i d’integració social i econòmica corresponen al govern català. Les decisions de l’Estat han de ser participades per la Generalitat. Els ajuntaments no poden carregar amb un problema de civilització que els sobrepassa ni tirar gasolina a la foguera. No sóc partidari d’estigmatitzar l’Ajuntament de Vic, però tampoc d’aplaudir – lo. Els ajuntaments tenen límits i tenen dret a manifestar – los. Però han de saber que treballen en l’àmbit de les emocions socials que determinen més que cap altra cosa que una societat sigui digna i mantingui viu el seu capital social o bé que es decanti pel pedregar de la indignitat, la intolerància i la desconfiança.

SIS: ACCEPTEM QUE CATALUNYA és un país d’immigrants; ho ha estat, ho és i ho continuarà sent. Els problemes derivats de la immigració només es poden resoldre amb polítiques generals afinades i gestió local de qualitat. La immigració actual és un problema derivat d’un món globalitzat i injust.

SET: LA IMMIGRACIÓ NOMÉS s’afronta amb una correcta aplicació de les lleis, gestió i consens. Cap país pot assumir l’entrada sense control. Cap ciutat resoldrà els problemes prohibint empadronaments. Els problemes de civilització – com l’actual immigració – necessiten política d’Estat, qualitat i responsabilitat política. Consensuar, dictar i aplicar les lleis. Ni més ni menys. Les solucions han de ser comunitàries, nacionals i, si cal, europees. Cap simplificació ho resoldrà.

VUIT: PER ALS VIGATANS la immigració ocupa el setè lloc de les seves preocupacions; per al conjunt de ciutadans catalans la política és la segona preocupació. Resoldre els problemes derivats de la immigració ens obliga a acceptar que haurem d’aprendre a pensar, parlar i actuar d’una altra manera. Les autoritats públiques hauran d’afavorir nous marcs valoratius de caire moral i ètic. Els marcs d’acolliment tradicionals no són vàlids, ni tampoc la simplicitat. És impossible la integració sense un projecte interinstitucional de ciutadania.