La iniciativa de l’equip de govern de Vic sobre la situació dels immigrants irregulars ha encetat un enorme debat públic al voltant de la immigració. De manera imprevista, com sovint s’esdevé en aquest país. Tinc, però, la impressió que els temes dels quals s’ha estat parlant aquests dies no són el moll de l’os de les qüestions de fons que tenim plantejades amb relació a la immigració. No crec que els problemes i reptes tinguin a veure amb el padró, la qual cosa no vol dir que al voltant de l’empadronament no hi hagi problemes. Per exemple, en la sobreocupació de pisos o en el fet que s’empadronin persones que efectivament no visquin habitualment en el municipi on pretenen empadronar – se, o en els mitjans que tenen els ajuntaments per gestionar el padró. Problemes que fa anys que necessiten solucions que les administracions no han sabut trobar. I és que massa sovint els ajuntaments s’han trobat sols, amb mitjans insuficients i formidables necessitats. I tampoc crec que les solucions passin per no empadronar els irregulars. No resoldríem gaire res i probablement es crearien noves problemàtiques. Em sembla que hem d’anar més enllà del debat sobre el padró i apunto quatre qüestions claus a discutir i resoldre. El control de la immigració. El model migratori encetat a finals dels 90 ha estat desordenat. Només una dada: entre els anys 2000 i 2005, i en diverses regularitzacions extraordinàries promogudes pels governs del PP i el PSOE, es va legalitzar la situació de més d’un milió de persones. La via principal d’entrada dels immigrants no ha estat cap dels mecanismes legals previstos per la legislació. L’entrada amb visat de turista i la posterior regularització ha estat el camí normal per a centenars de milers de persones per arribar a l’Estat. El pes de l’economia submergida i el treball no declarat, que representa una quantia equivalent entre el 18% i el 24% del PIB, ha donat aixopluc a aquestes persones. Aquest ha estat un pèssim model i els governs espanyols en són els principals responsables. L’esforç d’integració. Tenim una legislació avançada en matèria de reconeixement dels drets dels estrangers de la qual em sento orgullós en la mesura que hi he participat. Estic convençut que la integració demana igualtat de drets i de deures, però també crec que necessitem polítiques que promoguin l’esforç dels immigrants a la societat catalana, que vol dir bàsicament el coneixement de les llengües del país i el compartir els valors bàsics que ens permeten viure junts. La darrera reforma de la llei d’estrangeria, a proposta de CiU, avança clarament en aquesta direcció. Ara toca aplicar la llei en aquest matèria. L’atur dels treballadors estrangers. L’atur castiga el conjunt del país i singularment els estrangers. No tenim polítiques preparades per fer – hi front i tenim el risc de generar greus problemes si no es posen en marxen mesures específiques. El pànic a acceptar, com la resta d’europeus, que no tenim idees clares a l’hora d’afrontar els conflictes que es deriven de la convivència de persones de diferent origen. Viurem les properes dècades en societats més plurals, la immigració ha arribat per quedar – se i no volem acceptar que aquesta realitat és en ella mateixa conflictiva. Negar l’existència del problema ens paralitza a l’hora de pensar les respostes. Acceptar el problema tampoc pot significar estigmatitzar la immigració o distorsionar la realitat. Tots som convocats a encarar el repte, escoltant i entenent la gent, cercant allò que ens ha de permetre viure junts , compartint l’aspiració de fer un país més just.