Una enquesta recent, encarregada per Le Monde i France 2, ha reflectit una imatge insòlita de la percepció social de la immigració a França. Segons aquest estudi, en tres anys la taxa d’adhesió global a les idees del Front Nacional (FN) ha baixat d’un 26% a un 18%. Aquesta dada, claríssima en la tendència, és sorprenent per a un país immers en la conflictivitat dels barris (“le malaise des banlieues”) i un debat identitari acarnissat.

El cas és que, si això es confirma, podria passar que França fos el primer país europeu que hagués trobat alguna fórmula efectiva per superar la darrera onada migratòria. Un símptoma de cohesió social inesperat que pot tenir alguna explicació parcial en l’elevat índex de matrimonis mixtos i en la tradició laica de la legalitat republicana.

Però fins i tot Le Monde comença a reconèixer que el fet que Nicolas Sarkozy hagi prestat atenció – ni que sigui des del pur verbalisme – a les classes autòctones més desafavorides ha pogut retornar una part de la confiança en l’Estat al gruix d’electors que han donat suport a les tesis ultres de l’FN.

Dit d’una altra manera, la demagògia de Sarkozy ha deixat sense espai la demagògia de Le Pen. Vist des del punt de vista de l’ètica política no és gran cosa, però sí que indica que els discursos hipòcrites anteriors no feien més que incrementar la distància entre la correcció política i la realitat del carrer.

Com passa amb el doble discurs del govern espanyol, que aquests dies s’ha dedicat a marcar un ajuntament amb l’estigma de la xenofòbia mentre, en paral·lel, manté un triple mur de sis metres d’alt a Ceuta i Melilla, vigilat amb llums d’alta intensitat, guàrdies amb armes de foc i filferros de punxes… I una vicepresidenta que es permet afirmar, amb to suficient, que “la frontera mai ha de ser un límit, sinó una gran finestra oberta”.